[L'advocat David Bravo, expert en temes de xarxes P2P i propietat intel·lectual, és particularment conegut com a autor de Copia este libro, un brillant examen sobre l'anomenada "pirateria musical" escrit amb tantes dosis de lucidesa i ironia que ens agradaria penjar-lo aquí properament. De moment presentem un dels seus articles, limitat a un tema molt concret: com les companyies discogràfiques, amb la complicitat dels mitjans de comunicació i del poder polític i econòmic, es dediquen amb tècniques goebbelsianes a establir veritats morals absolutes amb la mera reiteració, criminalitzant als usuaris de les xarxes P2P. No obstant, aquest manca absoluta d'argumentació, eficaç en altres èpoques, s'ha d'enfrontar ara a la pluralitat d'un mitjà de comunicació com Internet, en una batalla d'incert desenllaç.]

L'objectiu de la publicitat és fabricar ments
Ernst Dichter

Alejandro Sanz ha saltat a la palestra per a donar la seva visió de la pirateria. Una de les primeres sensacions que et dóna escoltar les seves declaracions és que sobre la pirateria només hi pot haver dos punts de vista: el seu i el seu. Sanz, com tots els artistes i empresaris que critiquen durament aquest fenomen, parla imprimint a les seves paraules un to d'obvietat tal que no admet discussió. Una de les estratègies per a aconseguir-ho és no argumentar absolutament res del que diu i començar els seus discursos amb frases del tipus “com és obvi” o “ evidentment”, que permeten, sense basar-les en res, enunciar valoracions subjectives i, en ocasions, pures i dures mentides. D'aquesta forma es propicia que no hagi debat, que el discurs sigui de dalt a baix, de l'elit al poble pla que és babau, que no entén i al que cal educar. Una de les estrelles que pretén il·lustrar a l'ignorant poble és Britney Spears, quan diu: "volem traslladar als aficionats el missatge que baixar-se música il·legalment és el mateix que anar a una botiga i robar un CD”. Aquesta estrella que vol instruir-nos en Dret (i que també és responsable, com publica la revista Imágenes del mes de Setembre, de la frase “les pel·lícules són molt rares: has de pensar mentre les mires”) no està ni vol estar en cap debat. Només vol traslladar un missatge, i aquest missatge ha d'acceptar-se com a cert, i no pel que diu sinó per qui ho diu. Al meu entendre baixar-se un disc de Britney Spears podria ser qualificat de mal gust, però no de robatori.

Alejandro Sanz, igual que Juan Luis Galiardo, va més enllà que l'eterna quinze anyets. Per a ells és delicte fins i tot comprar un CD pirata i, diuen, això cal “fer-ho entendre a la gent”. Sabem que per a Alejandro seria un somni, ja posats, que fóra delicte fins i tot cantar les seves cançons a la dutxa sense el pertinent permís però, sabent que el Dret Penal es regeix pel “principi d'intervenció mínima” i que “només es destina al càstig de les més greus lesions dels drets rectors de la convivència social” (S.AP 27-2-03) ens preguntem en quin precepte penal es basa per a tan alarmant afirmació, i en el cas que existís, quina interpretació n'està fent. El mínim que s'espera quan algú converteix com per art de màgia en delinqüent a mig país és que fonamenti bé el que diu. Però ni Alejandro Sanz ni cap altre volen discutir el que ells pretenen que sigui indiscutible. És ben sabut que tot argument té el seu contraargument, i perquè en aquest cas no sigui així és millor no donar-ne cap i no possibilitar el debat. És millor repetir el missatge als mitjans de comunicació tantes vegades com sigui necessari per a convertir-lo en veritat. Aquesta forma de propaganda i d'adoctrinament és coneguda com “tècnica Goebbels”. Goebbels era el ministre de propaganda nazi.

La SGAE, els artistes i els empresaris s'han llançat a una campanya destinada a l'educació del desviat poble. A pesar que Internet és un bon reflex que hi ha opinions diferents i que el tema no és ni de bon tros indiscutible, els mitjans de comunicació només emeten i difonen les idees d'una de les parts del conflicte. Ja diu Noam Chomsky que la propaganda és a la democràcia el que la violència és a la dictadura. Cal controlar el que la gent pensa. No es pot permetre que la societat parli dels seus interessos (que en aquest cas estan lògicament en l'accés lliure a la cultura), sinó que cal fer veure que l'únic interès digne és el de la SGAE i els seus mil portaveus. “Penso, per tant existeixo”, deia Descartes. “Pensen, per tant cal remeiar-ho” diria la SGAE.

El fenomen no és nou. Tota societat ha hagut d'acceptar veritats absolutes creades per l'interès dels rics en no deixar de ser-ho . Abans s'usava a Déu perquè fes de portaveu i tots acceptessin, ara s'utilitza la televisió. Els interessos de classe es converteixen mitjançant la repetició a tots els mitjans de comunicació en una moral absoluta, eterna i immutable que no admet, per tant, discussió. Posteriorment la legislació s'encarrega de sacralitzar en els codis el que ja tots accepten com a vertader a les seves cases i als carrers.

En la recerca de la Moral única no són pocs els artistes que s'han convertit en professors del desencarrilat poble que ha d'entendre que el seu interès d'accedir lliurement a la cultura és mesquí, il·legal i immoral. Walter Lippman, periodista, qualifica els ciutadans de “ramat desconcertat” que ha de ser eficaçment guiat. Els ciutadans són massa estúpids com per a saber el que és legal i la seva moral és menyspreable i ha de corregir-se.

Reinhold Niebuhr, conseller presidencial d'assumptes exteriors dels Estats Units a l'època de Kennedy va dir que "La racionalitat pertany als observadors tranquils, mentre que la gent corrent no segueix mes raó que la fe; aquests observadors tranquils han de reconèixer l'estupidesa de l'home mitjà i han de facilitar la fantasia necessària i les supersimplificacions emocionalment potents, que mantindran als ingenus innocents en el bon camí”. L'única cosa que diferència a Niebuhr de la SGAE és la sinceritat del primer.

Després de la mort de Napster a mans de la RIAA l'ús dels programes P2P va augmentar en dos mesos en un 492%; així que es van adonar, després del fracàs, que la seva lluita estava en el control dels mitjans de comunicació i en l'elevació dels seus interessos econòmics a interessos generals de la societat. La idea era que, en lloc de posar un policia a cada internauta, la por i la consciència postissa fessin que cada un d'ells es convertís en el seu propi policia i en el censor dels seus propis actes. La RIAA, des de llavors, segueix amb la seva labor educativa. Actualment està realitzant una campanya sense precedents: oferirà el seu perdó diví a tots els internautes que es flagel·lin públicament amb fuets de set puntes dient que reconeixen que s'han baixat música. Encara que sembla una broma, segons diversos diaris la RIAA ha ofert la possibilitat d'amnistiar a qui reconegui públicament haver baixat música d'Internet i subscrigui davant de notari la seva promesa d'esborrar-la del seu disc dur.

Hi ha ocasions en què un argument és tan repetit que fins i tot transcendeix els mitjans de comunicació, però ho fa només per a donar l'oportunitat de ser rebatut públicament i no donar després lloc a la contrarèplica. No obstant, les respostes que es donen demostren una absoluta falta de base lògica i no només no serveixen per a convèncer als que encara són dissidents del pensament únic, sinó que ofenen per la seva simplicitat i frustren per com seria de fàcil rebatre-les si se'ns permetés. No obstant, el periodista que escolta la resposta mou el cap amb un somriure en senyal d'acceptació de l'explicació, per absurda que aquesta sigui i per molt que insulti la intel·ligència. Un dels arguments que més han transcendit és el del cost excessiu que té per a un consumidor de classe mitjana adquirir un CD original. El cantant Andrés Calamaro assegura que els discos es venen a un 2.000% del seu valor, i els internautes, en saber-ho, es plantegen si l'ull tapat i la pota de pal no seria més adient per als amos de les discogràfiques. A això ha respost el president d'Emi Music, Alain Levy, que diu: “el preu és irrellevant. El consumidor té dret a no comprar un disc compacte a les botigues, ningú no el força a això”. Això, traduït, significa: “si no tens diners per a comprar música agafa una caixa de cartó i toca el tam tam amb ella, però no em distraguis amb milongues”. Com argumentar davant d'això quelcom semblant a la funció social que segons la Constitució és el límit de la propietat? Diu la Constitució que “tota la riquesa del país en les seves diferents formes i sigui quina sigui la seva titularitat està subordinada a l'interès general”. L'article 44 del mateix text diu que “els poders públics promouran i tutelaran l'accés a la cultura, a la que tothom té dret”.

Fernando Neira, portaveu de la SGAE, va dir: «No estem d'acord amb l'estesa idea que els discos són cars. Per a parlar de car o barat, l'oci cal contextualitzar-lo. A mi també m'agradaria que veure a Zidane en directe fos més barat. Aquesta és una excusa hipòcrita. Perquè aquí no es perjudica només a les multinacionals sinó als propis músics. Sense anar més lluny, vam calcular que del disc d'Alejandro Sanz “El alma al aire” se'n van arribar a copiar il·legalment més de mig milió de cintes». “El alma al aire” usada com a exemple de “perjudici als propis músics” va batre rècords de vendes aconseguint arribar al milió de còpies venudes a Espanya en una setmana i a 18.000.000 en el total de la seva carrera comercial internacional.

A pesar que si els extraterrestres llegissin aquestes opinions conclourien que no val la pena visitar la terra per no haver-hi en ella indicis de vida intel·ligent, les declaracions es fan sense cap mena de rubor, sabent que ningú no podrà contestar-les mai en un mitjà de comunicació al que tan sols tenen accés declaracions afins a les del poder econòmic.

En ocasions els mitjans publiquen les opinions d'artistes encara que se surtin de la tònica general que es pretén implantar, però la seva forma de mostrar-les deixa clara el que es pretén imprimir en la ideologia col·lectiva. Fa no massa temps el portal de Terra publicava unes declaracions de Michael Jackson referents a una llei que pretén “penalitzar amb la presó als 60 milions de nord-americans acusats de piratejar música i pel·lícules a través d'Internet” en les que l'artista deia que “no vol que la presó s'ompli d'adolescents amants de la música". El subtítol de la notícia era “Explosives declaracions de Michael Jackson”. En una altra notícia de Terra es presenta la declaració d'Alanis Morrissette que diu que "per a molts artistes aquesta anomenada pirateria és favorable”. Sota la fotografia de la cantant pot llegir-se: “Morrissette va ser molt dura en les seves declaracions”. Analitzant ambdues opinions de forma objectiva, trobar el caire explosiu o dur d'una i una altra respectivament és potser un assumpte d'especialistes, però per al sentit comú dels mitjans de comunicació tot el que no secunda el discurs del poder és alarmant i les opinions contràries han d'adjectivar-se com a polèmiques o assumpte propi de persones radicals. Després dels atemptats a les Torres Bessones, la RIAA va aprofitar la crispació generalitzada i, amb intenció de pujar-se al carro de l'onada repressiva que anava a iniciar-se, va comparar als que es baixen música d'Internet amb els terroristes. Cap dels mitjans que van publicar aquestes declaracions les va qualificar d'explosives ni de dures.

Una altra forma de manipulació l'aconsegueixen no amb el que diuen sinó amb el que ometen. Si bé es publicava a tots els mitjans, posant el crit al cel, que les vendes de discos havien descendit en un 6’5%, s'oblidaven de donar la dada que l'assistència als concerts havien augmentat en un 26%. El benefici que trauen del que assenyalen amb el dit mai no s'esmenta. La difusió que adquireix la música gràcies a Internet, com és sabut, té un efecte col·lateral, i és l'augment del nombre de persones que va a veure els artistes en directe. Quan parlarà algú d'aquestes dades? Quan es faran comptes per a saber quina és la diferència entre el que perden i el que guanyen gràcies al que ells anomenen pirateria?

El pitjor és que, com molts hauran intuït, aquests mètodes de fabricar opinions si s'usen des de fa segles no és per tradició, sinó perquè donen els resultats esperats. La gent acaba defensant amb ungles i dents interessos que no són els seus i en ocasions interessos contraris als seus. “No hi hi ha desocupació” és el que pensa l'aturat mentre veu els informatius de Televisió Espanyola.

El fet que els internautes siguin un os més dur de rosegar pel que fa a la fabricació de la seva opinió és deu al fet que el mètode de rebre la informació que té Internet és col·lectiu. Les notícies es publiquen i tots els internautes de qualsevol país les comenten, les contrasten, les neguen o les accepten en el mateix lloc on s'han publicat. Ja no estàs sol quan la informació t'arriba. El sistema de “fabricació del consens” era perfecte: a la gent se la tanca a casa, se l'asseu davant del televisor i se li subministren les idees que han d'acceptar. És difícil defensar-se d'una cosa així estant sol davant del televisor, sense poder contrastar amb ningú la realitat del que has vist si en dubtes. No obstant, a Internet, la cosa canvia. Si apareix la notícia que les xarxes P2P són il·legals, tots els internautes es posen en contacte i es fan preguntes i se les responen mútuament. El més perillós d'Internet és que manté la gent en contacte i davant de tanta diversitat sempre hi ha algú que sap del que tu preguntes. El que abans s'acatava com cert perquè no sabies a qui acudir perquè t'aclarís el dubte ara és relatiu, i “relatiu” és incompatible amb el caràcter incontestable que a les seves paraules vol donar-li el poder. Per això la nova lluita pel control del pensament es lliura en Internet. Però no hi ha atac que no tingui el seu contraatac ni control que no tingui els seus dissidents, i ja a tots els fòrums d'Internet es pot llegir als que han decidit intervenir i que demanen: resistència.

* * *

"No hi ha premsa independent a Amèrica. Vostès ho saben, i jo ho sé. Cap de vostès s'atreveix a expressar una opinió honesta. Si expressen una opinió honesta, saben per endavant que mai no apareixeria en forma impresa. Em paguen 150 dòlars per setmana per a mantenir la meva opinió honesta fora del diari per al que treballo. Altres de vostès reben sous semblants per a fer el mateix. Si permetessin que les opinions honestes s'imprimissin en una edició del meu periòdic, com Othello, abans de vint-i-quatre hores, el meu treball desapareixeria. La professió del periodista de Nova York és destruir la veritat per a mentir, pervertir, vilipendiar, per a besar els peus del Vedell d'Or; per a vendre la seva raça i el seu país pel pa diari. Som eines i vassalls d'homes rics darrere de l'escena. Som prostitutes intel·lectuals."

(Juan Swinton, redactor del New York Tribune,
a l'Associació de Premsa de Nova York, 1936)