Tim O'Reilly és un dels grans líders d'opinió d'Internet. Aquest irlandès criat a San Francisco (Estats Units) va fundar el 1978 la prestigiosa editorial de llibres d'informàtica O'Reilly Media i seves són algunes de les primeres fites de la Xarxa. Per exemple, el 1993 va crear el primer portal comercial i el 1998 va col·laborar en la creació del terme "Codi lliure". D'altra banda, a O'Reilly se'l coneix mundialment per haver introduït el concepte de Web 2.0, que designa l'evolució actual d'Internet cap a majors graus d'interactivitat amb un funcionament cada vegada més senzill i intuïtiu i amb la web com a element central. Aquest concepte ha calat en l'opinió pública i moltes empreses i projectes s'etiqueten amb ell. No obstant, segons la definició d'O'Reilly, només poden assumir-lo aquells que prenen la Xarxa com a plataforma central per desenvolupar les seves aplicacions i que atorguen protagonisme als usuaris, els quals creen el maremàgnum de continguts que conforma el gran atractiu de cada empresa.

- Vostè va encunyar el concepte de Web 2.0 després d'observar l'evolució d'Internet. A la Web 2.0 els usuaris són els protagonistes i creen els continguts, però al mateix temps revelen les seves dades personals i professionals, els seus gustos, etc. Com a expert coneixedor del tema, creu que l'usuari pot estar tranquil o perilla la seva intimitat?

- Igual que amb qualsevol tecnologia, hi ha parts positives i negatives. El problema més important de la tecnologia és que comporta nous riscos i nous beneficis, així que a l'era de la Web 2.0 cal buscar un equilibri entre, d'una banda, aquest benefici de la intel·ligència col·lectiva i, d'altra banda, el risc de revelar les nostres dades. Però la gent està disposada a buscar aquest equilibri. El mateix passa quan s'utilitza una targeta de crèdit. Aquest equilibri entre la intimitat i els beneficis canvia amb el pas del temps.

- La major part dels serveis de la Web 2.0 són ràpids, còmodes, permeten compartir de tot (per exemple, vídeos, fotos, direccions favorites, notícies), però sempre el control recau sobre una empresa que centralitza tota l'activitat i que fins i tot s'atribueix drets sobre els continguts dels usuaris. Enfront d'això ens trobem amb la llibertat dels programes peer to peer (P2P) descentralitzats, que també permeten compartir tot tipus d'arxius digitals, però que estan controlats pels propis usuaris. La Web 2.0 es contraposa als programes peer to peer? Quin concepte prevaldrà, Web 2.0 o P2P?

- En primer lloc diria que quan utilitzo el terme Web 2.0 estic parlant del fenomen més ampli d'Internet. A les xarxes P2P hi ha un cert grau de llibertat de l'usuari, però no és molt gran. Mirem el cas de Skype, que té una centralització del poder, igual que Google, i el mateix passa amb Napster. En realitat l'usuari no té el poder perquè la plataforma es troba controlada per algú, així que jo crec que veurem, fins i tot a les xarxes P2P, que hi haurà una tensió entre la descentralització i la centralització, perquè per a tenir un efecte xarxa es necessita un cert grau de control central. A les xarxes P2P hi ha els SuperPeers, per exemple. És cert que algunes plataformes estan més descentralitzades que altres, però al final molts dels beneficis requereixen un cert grau de centralització del poder. Per tant, jo diria que el model Web 2.0 prevaldrà sobre el model P2P, però crec que hi haurà elements dels dos.

- Vostè és un ferm defensor dels programes de codi lliure. Com veu l'actual situació d'aquests programes? Per què s'estenen tan lentament aquest tipus de programes entre els usuaris domèstics?

- Tinc una opinió del programari lliure molt diferent de la d'aquells que busquen que substitueixi a Windows o a Microsoft Office, que estan perdent de vista l'objectiu. El que hem fet és construir programes sobre Linux i, quina és l'aplicació més utilitzada de Linux avui? Probablement Google, que s'enquadra dins del programari privatiu. Així que quan jo parlo de Web 2.0, les meves idees provenen del fet que la Xarxa s'estava transformant amb el que estava passant amb el programari lliure, com va succeir amb el PC clònic, que va provocar que el maquinari fora més barat. El poder es va traslladar al programari i Microsoft va crear un imperi de programari propietari sobre la plataforma oberta del PC. Jo vaig predir el 1997 que el que aconseguiríem amb aquesta plataforma oberta serien nous actors propietaris i això és exactament el que ha passat.

- La seva editorial de llibres d'informàtica, O'Reilly Media, ha adoptat la llicència "Creative Commons Founder's Copyright", que limita la duració dels drets d'autor a un màxim de 28 anys. Què opina de l'estratègia de les indústries culturals, els propietaris reals dels drets d'autor, d'allargar al màxim la duració del copyright després de la mort dels autors?

- En primer lloc crec que l'ampliació de la duració dels drets d'autor va en contra de la idea original dels drets d'autor (que era garantir un temps determinat d'usdefruit), però evidentment hi ha persones que tenen interessos en aquest tema. Jo crec que la millor solució, a nivell pragmàtic, és la que ha proposat Lawrence Lessig: exigir que es renovi el copyright, en lloc d'allargar-lo. És a dir, si es pot explotar comercialment, seria lícit continuar cobrant uns honoraris després d'un temps determinat però, en canvi, sempre que una obra subjecta a la protecció dels drets d'autor no s'estigués explotant passaria al domini públic. Això comportaria el benefici per exemple de Disney, que vol protegir a Mickey Mouse per sempre. Seria millor dir: bé, si ho segueix explotant, ho pot protegir, però com que ja ho han deixat d'explotar, per què no ho passem al domini públic? El més problemàtic dels drets d'autor són totes aquestes obres que no importen a ningú però que ningú no pot utilitzar. I això ho veiem ara mateix amb la recerca de llibres de Google, que ha tingut un enfocament molt creatiu, perquè crear un motor de cerca de tot aquest contingut no viola el copyright. Jo crec que les editorials han d'estar encantades amb Google per aquesta solució, perquè ells no saben quins són els drets d'autor de moltes d'aquestes obres. Si Google demostra que tenen un valor econòmic, valdria la pena esbrinar qui són els propietaris dels drets d'autor. Així que no és una qüestió senzilla però, almenys, jo crec que és una cosa que podríem acabar tancant.