[Un interessant article que permet abordar alguns aspectes del programari lliure des de la perspectiva tècnica d'un programador que, no obstant, s'expressa de forma didàctica i planera. L'autor aborda els interessos que s'amaguen darrera dels formats i protocols tancats, i com aquests formats afavoreixen el creixement de companyies "líders en quota de mercat cerebral", que un cop ocupen una posició dominant censuren cínicament els factors que els han afavorit, com ara la còpia no autoritzada. La seva aproximació pragmàtica i realista al tema de les patents, per altra banda, resulta particularment reveladora.]

Si aquest article tingués subtítol, seria «sobre com els formats que utilitzen les computadores ens afecten». La meva pretensió és exposar algunes reflexions sobre aspectes de la informàtica que tenen repercussions sociològiques, centrant-me en la importància que tenen les convencions de les màquines en la societat i en l'economia. Al meu parer, moltes d'aquestes reflexions no són òbvies a menys que un tingui una bona base tècnica i es plantegi quina és la relació entre la tecnologia i la societat. Per això, estic segur que fins i tot a moltes persones que coneguin els fets els resultarà fructífera la lectura.

Convencions: necessitat i abast

Poques persones que no sàpiguen programar ni estiguin molt ficades en el món de la informàtica s'adonen d'un fet bàsic per a entendre tota la tecnologia electrònica: cap màquina és intel·ligent, tot el seu funcionament es basa en convencions. Si una màquina o programa només sap manejar números de dues xifres i un resultat ha de representar-se en tres o més, simplement no serà capaç de donar-lo. En certa manera, pot dir-se que tot és un gran «engany», que es manté mentre es compleixin aquestes convencions. Si no les complim, els sistemes no ens podran donar els resultats que volem (i fins i tot, en alguns casos, ens donaran resultats inesperats en comptes d'informar-nos que hi ha hagut un error).

A alguns els podrà semblar exagerat o «apocalíptic» dir-ho així, però és cert. Les màquines realment no saben ni sumar, no tenen capacitat de «saber» res. Simplement són un conjunt de components electrònics que reaccionen a l'electricitat que els arriba per uns cables enviant electricitat per uns altres cables.

A altres persones potser aquests dos paràgrafs no els diguin res: «I què si realment no saben sumar? Sembla que sumen, que és el que ens importa. Ens donen el que volem: resultats». I tenen raó, però això deixa escapar un fet crucial: totes les màquines funcionen mentre es compleixin certes convencions. Si no hi ha unes regles acceptades i establertes, les màquines són inútils. Si es trenquen les regles, les màquines deixen de funcionar. Si els donem unes dades d'entrada que no esperen, en el millor dels casos la sortida serà aleatòria. Les màquines no poden imaginar-se res, no són intel·ligents.

Per què tanta insistència recalcant la necessitat de convencions? Perquè això ens porta al primer punt important i no obvi del funcionament de les màquines: els seus «idiomes». I no em refereixo als llenguatges de programació, sinó als vertaders idiomes de les màquines. Em refereixo als formats i als protocols.

Els formats i els protocols no són més que dues encarnacions diferents de les convencions. Els primers són conjunts de normes sobre la representació de dades (a nivell dels zeros i uns que llegeixen les màquines, no a nivell de representació gràfica tal com la veuen els usuaris), i els altres són regles de comunicació entre dispositius (normalment físics), el «llenguatge» que usen per a «comunicar-se». Anomenem formats i protocols (o normes) «oberts» als que tenen una especificació pública, amb la qual cosa qualsevol particular o empresa pot crear lliurement un programa que els entengui o compleixi. Anomenem «tancats» a aquells que són secrets, o que, a causa de traves legals, no pot implementar qualsevol lliurement. Els formats i protocols oberts són vitals per a què pugui haver-hi alternatives i competència (i així es pugui seguir avançant), i és inacceptable que algú tingui algun tipus de control sobre les formes de comunicació, igual que amb els idiomes humans. Tots han de tenir les mateixes oportunitats d'usar-los i aprendre'ls, i mai no hem de deixar que ningú imposi «idiomes» que no tothom pugui usar en les mateixes condicions: qualsevol obscurantisme d'aquest tipus ha de ser combatut de la manera més feroç.

Desgraciadament, l'esforç de moltes companyies per estendre formats i protocols que ells controlen d'alguna manera és molt gran, per la qual cosa hem de romandre contínuament alerta. Aquests esforços arriben a vegades a l'extrem de tenir «protegits» aquests formats per patents, per la qual cosa encara que algú aconseguís esbrinar per enginyeria inversa com són, no podria aprofitar aquest coneixement a causa dels obstacles legals. Per a què la informació pugui circular lliurement i puguem avançar, hem de lluitar contra aquesta tendència i potenciar els formats i protocols oberts que ningú no controla. Només així podrem ocupar-nos d'assumptes més importants que salvar traves que no ens permeten comunicar-nos.

Interfícies

Molts preguntaran: Com pot ser possible que uns puguin llegir els documents en un format determinat i altres no? Per a entendre-ho cal saber que les màquines simplement segueixen les nostres ordres literalment i estrictament, per la qual cosa, si els programes que usem estan «entrenats» per a esperar un format determinat, no sabran què fer en trobar-se un document que no les segueixi. Unes dades en un format que un programa no entengui són tan útils com una sèrie de lletres aleatòries, perquè les màquines no tenen intuïció i no poden imaginar-se les infinites possibles variacions. La diferència està que les persones poden aprendre, si així ho desitgen, tots els idiomes que vulguin; però si un format no està documentat, caldria poder llegir la ment dels programadors que el van crear per a reconèixer-lo.

A vegades el problema no és que no puguem veure en absolut un document, sinó que no el veiem correctament (noti's que això tampoc no és, necessàriament, culpa dels programes que no el saben llegir). Centrem-nos en els casos de variacions sobre formats oberts i en els formats tancats que parcialment s'entenen gràcies a un treball descomunal d'enginyeria inversa. En ambdós casos, l'únic interessat que passi això és alguna empresa amb una gran quota de mercat cerebral (quota de mercat de «confiança dels usuaris», en el sentit que aquests tendiran a usar les seves aplicacions però sense pensar que són les millors). Per què? Perquè, en cas contrari, aquesta jugada és tirar pedres contra la pròpia teulada. Invariablement, l'objectiu de crear documents en formats tancats nous i de no seguir un protocol conegut és fer fora del joc els contrincants amb menor quota de mercat cerebral.

La possibilitat de les variacions sobre formats coneguts és l'opció menys arriscada: consisteix a usar una tècnica molt coneguda en la indústria, anomenada «abraçar i estendre». Mitjançant aquesta tècnica mantenim tots els clients que tenim (si decideixen actualitzar-se, cosa que és cada vegada més comuna amb la proliferació d'Internet, i a vegades fins i tot automàtica), però a poc a poc introduïm petites incompatibilitats que fan semblar que els programes de la competència no funcionen bé. Podem mostrar la nostra millor cara de complidors de formats moderns a l'opinió pública, i fins i tot podem disfressar aquesta tàctica de «innovació», assegurant que estem en el dret de fer-ho perquè afegim «millores per als nostres clients». I, al mateix temps, anem aconseguint que hi hagi més i més documents que només puguin veure's correctament amb el nostre programa. És a dir, que aconseguim un efecte semblant al dels formats i protocols tancats i la sensació que els programes de la competència no funcionen bé; tot sense necessitat d'inventar res des de zero ni d'arriscar-se que els usuaris no adoptin el «nou programa», que té valor, en molts casos, només si l'usa molta gent del seu entorn (perquè només usarem eines que ens permetin comunicar-nos amb el nostre entorn, i a vegades això només és possible si usem el mateix programa). És una jugada mestra en contra de la llibertat dels consumidors i a pesar de tot els mantenim contents. No els donem a aquestes empreses la satisfacció de dependre d'elles. Potenciem la lliure competència usant formats oberts.

I per què funciona tan bé aquesta tàctica? Doncs perquè les màquines no tenen intuïció, per la qual cosa és fàcil idear petits canvis que, si volem, confonguin als programes de la competència. Per descomptat, en aquest cas canviaríem els nostres programes per a què reconeguessin aquestes «petites variacions» i donaria la sensació que són els de la competència els que no llegeixen correctament els nostres documents. Més encara, podríem fer aquests canvis perquè afectessin mínimament a les versions antigues dels nostres programes, de tal forma que els nous documents es veiessin mitjana o perfectament bé amb ells.

Si l'empresa gran fa variacions, no és responsabilitat de les petites reconèixer-les i adoptar-les? Rotundament NO. Hi ha tres problemes fonamentals amb això:

1. No podem llegir la ment dels programadors, així que és impossible saber amb seguretat com són els formats.
2. Ens porten una versió d'avantatge, i passaran mesos des que es descobreixi la variació fins que finalment estigui implementada i s'hagi pogut publicar la següent versió del programa. A més, en aquest temps,
3. Poden haver preparat una nova versió amb més variacions, amb la qual cosa per al moment en què hàgim aconseguit reconèixer-les, ells podrien haver tornat a trencar la compatibilitat.

Tenint en compte tots aquests factors, el temps que els programes de la competència triguin a entendre l'última versió del format del líder de quota de mercat cerebral serà prou alt. Per què? Perquè per al moment en què surti un programa de la competència que entengui més o menys bé el format actual, potser els líders estiguin a punt de treure una versió nova del seu programa, amb més canvis que trenquen la compatibilitat. Si aquestes variacions no les fem sobre un, sinó sobre diversos formats i protocols, ens assegurarem que sempre hi hagi quelcom de la competència que «no funcioni correctament».

Resumint, és important ser conscient que hi ha un intermediari (una interfície, un programa) quan veiem un document de qualsevol tipus. L'excepció, potser, està en els documents de text sense format (que pot dir-se que és l'únic format «pur», no artificial), del tipus dels que es veuen amb el Bloc de notes o semblants (és a dir, sense «estils», ni grandàries de lletra, ni colors....). Adonar-nos-en i tenir present que hi ha un intermediari ens ajudarà a entendre, en general, que les coses no són el que semblen i, en particular, que:

• Veure un document en un o diversos programes d'una manera, no significa que el document estigui ben fet ni que hagi de mostrar-se d'aquesta manera.
• Veure un document bé en un programa i malament en un altre, no significa necessàriament que el primer programa estigui bé i l'altre malament.
• Veure un document de forma diferent en dos programes no significa que algun estigui malament. Almenys, quan parlem de pàgines web i altres formats «abstractes».

És a dir: una cosa és el document en si, i una altra molt diferent és com el representa cada programa. A pesar del que es tendeix a pensar, molts formats (tipus) de documents no tenen representació única, per la qual cosa, de forma efectiva, estem posant un intermediari entre la «realitat» i la nostra experiència. I això no sempre és roí, però cal ser conscient d'això per a no caure en certes trampes.

Quotes de mercat cerebral

La informàtica, per molt que es vulgui creure el contrari, segueix sent massa jove en moltes àrees. Encara fan falta alternatives i experiments, no s'ha trobat «la millor solució» per a la majoria dels problemes. Això implica que sota cap concepte s'ha de defugir l'heterogeneïtat, i menys per una alternativa no pública. Encara la indústria necessita temps per a desenvolupar solucions de diferents característiques i elegir quines coses valen la pena de cada una, abans d'aconseguir la solució definitiva. És necessari que es respectin les normes, formats i protocols perquè les alternatives, mentre siguin necessàries (probablement sempre) puguin comunicar-se i no deixin de ser «competitives» per fets «anecdòtics» (en compte de per «mèrits tècnics»).

L'exemple més clar i rotund que pot donar-se en aquests moments (i des de fa anys) de la influència de la quota de mercat cerebral és la conflictiva opinió que tenen molts de Microsoft: d'una banda, pensen que no serveix; per un altre, pensen que no hi ha millors alternatives. Això porta a pensar a la gent coses com que una pàgina web està ben escrita/dissenyada si es veu correctament (és a dir, com ells esperen) al navegador de la companyia, l'Internet Explorer. El pitjor d'això és que hi ha molts «dissenyadors professionals» que també ho creen, la qual cosa porta a què moltes pàgines es facin simplement per a Explorer (i, el que és pitjor, per a la versió que ells tenen, la seva grandària de pantalla, etc.), sense comprovar si compleixen les normes del World Wide Web Consortium o almenys que altres navegadors les mostren acceptablement bé. La majoria d'aquestes persones probablement ni tan sols saben que l'HTML (el format que tenen les pàgines web) està regulat per normes.

La solució no està, com asseguren moltes persones «pràctiques», a fer una pàgina que es vegi bé al 95% dels navegadors. Tampoc no està a fer una versió per als dos navegadors més usats (Netscape i Internet Explorer). La solució és fer les pàgines bé, seguint les normes internacionals i evitant en la mesura que es pugui les «extensions» del format HTML que faci qualsevol navegador. No fer això implica, entre altres mals, que navegadors com Opera o Konqueror es veuen obligats a imitar, errada a errada, a l'Internet Explorer, amb la consegüent pèrdua de temps i la pèrdua d'importància de les normes respecte a les imposicions arbitràries d'un fabricant (Microsoft, en aquest cas). Si els dissenyadors de pàgines fossin més responsables, hi hauria més navegadors per a elegir, amb millors i més innovadores característiques, perquè tot aquest temps s'hauria invertit a facilitar i millorar l'ús dels navegadors. És a dir, que amb aquestes tàctiques estem restant temps als programadors perquè resolguin els nostres problemes. Per descomptat, aquests irresponsables «professionals» seran els primers en queixar-se de l'heterogeneïtat d'Internet i que els navegadors no tenen tal o qual cosa que els facilitaria la vida moltíssim. Aquestes persones no estan facilitant als programadors que els escriguin aquestes característiques tan útils, però el pitjor és que estan aconseguint que ningú no les tingui.

En general, pot dir-se que la visió unidimensional (només haver usat un sistema operatiu, un navegador, un processador de textos, etc.) és catastròfica. Ens tanca en una única forma de pensar i de resoldre els nostres problemes, i ens impedeix adonar-nos de quines coses són comunes a totes les alternatives i quines són exclusives al nostre entorn, entorpint la comunicació amb altres i les nostres pròpies possibilitats d'elecció. I igual que ocorre a la Naturalesa, cap «organisme» informàtic és perfecte, per la qual cosa la diversitat (i amb això, la capacitat d'elegir entre diverses possibilitats) és necessària i convenient. En realitat, un dels problemes grans dels virus de correu a Internet ha sigut l'homogeneïtat dels usuaris (el fet que la majoria utilitza Hotmail amb Explorer, el servei de correu i navegador web de Microsoft, o l'Outlook, el lector de correu de la mateixa companyia), ja que en ser «tots iguals», el mateix virus pot estendre's per moltes màquines. A més, és necessari fer notar que la companyia de Redmond mai no s'ha esforçat a fer segurs els seus programes, però això escapa del tema d'aquest article.

Respecte a la dificultat que posen els «líders de quota de mercat cerebral» per a comunicar-nos amb les altres alternatives, aquesta tàctica, junt amb la pirateria, ha sigut molt beneficiosa per a treure als usuaris d'un producte de la competència per a tancar-los en un altre. Prenguem com a exemple els processadors de textos: a principis dels anys 90, el líder indiscutible al mercat era «WordPerfect». Tothom l'usava, i un gairebé podia donar per fet que els altres entendrien un document en el format de WordPerfect. Microsoft era conscient d'això, i volia apoderar-se del mercat dels processadors de text, per ser gran i estar en ple creixement. En aquest punt, estaven «anivellades» les forces de Microsoft i WordPerfect, ja que la primera tenia la confiança dels usuaris i era autora del sistema operatiu, i la segona tenia el millor programa (en aquella època) i la quota de mercat. Per a poder fer-se un forat, Microsoft va haver d'entendre els documents de WordPerfect, que tothom usava. Això ja permetia, en teoria, que els usuaris de WordPerfect es poguessin passar a Word, però no al revés. I què va facilitar l'afluència d'usuaris de WordPerfect cap al Word? La pirateria, perquè els que ja tenien el primer no s'haurien gastat els diners de les llicències del segon per a canviar de programa. I, per descomptat, cada usuari de WordPerfect reconvertit anava «animant» als altres a migrar a Word, perquè encara que podia llegir els seus documents, els que ell produïa quedaven, generalment, gravats en el format del programa de Microsoft. A pesar del que diguin moltes empreses, en molts casos la pirateria ha sigut una enorme font de beneficis: un cop una cosa s'hagi fet molt popular, sempre tindrem moltes entitats i usuaris que sí que pagaran per les llicències dels programes originals. I, generalment, l'única forma de fer popular un nou programa que és alternativa a un altre establert, és fent-lo gratuït o deixant-lo piratejar (perquè si provar-lo no fos gratis, no començaria a estendre's en primer lloc).

El líder de quota de mercat cerebral té un poder gairebé absolut, i és impossible seguir-lo si no està disposat a això (i rarament ho està). Tenir control sobre el sistema operatiu, a més, fa arribar a tots els usuaris aquesta «confiança», que és una dels avantatges que va tenir Microsoft per a guanyar a WordPerfect al mercat dels processadors de text.

Amb els protocols, la influència de la «confiança» és molt més forta per dues raons:

• Si no es coneix el protocol perfectament no es pot participar en la comunicació, perquè la diferència entre formats i protocols és semblant a la del llenguatge parlat i escrit: amb els protocols (les converses), no podem provar amb diversos programes, ni «llegir-lo diverses vegades» ni «ajudar-nos d'un diccionari». O l'entenem perfectament en aquest moment, o no l'entenem. No hi ha una segona oportunitat.
• El valor del protocol augmenta amb el nombre de persones que l'usen. Això també ocorre amb els formats, però de manera més greu amb els protocols: els documents potser només els vulguem per a nosaltres, però de què serveix una forma de comunicació si no la coneixen els nostres semblants?

Per això, és més important encara que els protocols siguin oberts i qualsevol pugui usar-los. Un protocol no documentat que només pot entendre un programa és perillós i gens necessari. La situació és molt més greu quan no parlem de programes qualssevol, sinó de sistemes operatius. Aquests, que fan funcionar a la nostra computadora, són més «bàsics» per al nostre treball (pel fet de ser necessaris per a què nostra computadora faci alguna cosa més que encendre les llums que rodegen els botons d'encesa) i per això hem de protegir-los amb més gelosia. Els protocols que només funcionen en un sistema operatiu són menys necessaris i més perjudicials que els que funcionen en un sol programa «d'aplicació» que està disponible en diversos sistemes operatius, perquè el canvi de sistema operatiu és més «traumàtic» i complex que el canvi d'una aplicació per una altra.

Si no usem els mateixos formats, fragmentem el mercat, multipliquem els esforços dels programadors (que haurien d'estar invertint el seu temps a millorar l'existent i avançar, no a resoldre els mateixos problemes una vegada i una altra) i ens restem alternatives, perquè cap podrà tenir tot el que ens agrada o necessitem... excepte els líders en quota de mercat cerebral, que tindran tota aquesta funcionalitat perquè els programadors de tot el món els hauran ajudat. Per exemple: per què tots els dispositius que surten al mercat funcionen amb Windows? Per descomptat no és per alguna característica magnífica de Windows ni tampoc per casualitat. Ningú no pot endevinar com es comportaran els nous dispositius que es dissenyen, així que quan un fabricant en crea un de nou (posem per cas una impressora), els sistemes operatius necessiten un programa que els digui com usar-lo (el que s'anomena un «controlador de dispositiu»). Però, qui escriu aquest programa? Al contrari del que es pugui pensar, Microsoft no. Ells no tenen tant d'interès com el fabricant en què un nou dispositiu pugui usar-se amb Windows: és aquest el que necessita, perquè el seu dispositiu pugui tenir èxit, que funcioni amb el sistema operatiu usat per la majoria; així, doncs, qui crea aquest programa és el fabricant. Això significa que, a poc a poc, els altres sistemes operatius són cada vegada menys una alternativa clara, llevat que tinguin recursos suficients com per a escriure tots aquests controladors ells mateixos (i probablement no els tinguin, perquè no són els líders de mercat). En els casos dels sistemes operatius lliures (aquells que es poden modificar lliurement, al contrari que Windows i els programes que usa la majoria de la gent, que només pot modificar el fabricant) les dificultats són majors, perquè molts fabricants ni tan sols donen documentació, així que la majoria dels dispositius es manegen amb controladors creats a base d'enginyeria inversa (que a vegades, encara que sembli mentida, funcionen millor que els dels propis fabricants).

Resumint: a pesar que la gent pensa que hi ha pocs sistemes operatius perquè són programes dificilísims d'escriure, la realitat és molt diferent. Si no hi ha més alternatives reals de sistemes operatius per als usuaris és precisament per com és de difícil fer funcionar la infinitat de dispositius existents, no per la complicació inherent al sistema operatiu en si. De fet, hi ha centenars de persones al món que poden escriure un sistema operatiu.... sense ajuda de ningú. El realment difícil és tenir recursos per a poder escriure controladors per a tots els dispositius que existeixen i que es van dissenyant dia a dia. També resulta problemàtic poder escriure aplicacions que entenguin tots els documents a què estan acostumats els usuaris, com els de música o vídeo. Els usuaris donen per suposat que els han de poder veure, però resoldre aquest problema requereix molt de temps, a pesar de no ser necessàriament difícil des del punt de vista tècnic.

Funcionalitat i integració: la importància dels sistemes oberts

Els programadors sempre estan concentrats en els mitjans, donant-los tanta o més importància que als objectius. Això és normal, ja que al cap i a la fi és el seu treball. La majoria dels usuaris, en canvi, només saben d'objectius, per la qual cosa ni tan sols són capaços de preocupar-se dels mitjans. Això també és normal i respectable. No obstant, aquest «conflicte d'interessos» complica la seva convivència.

Els usuaris sempre volen els resultats com a ells els sembla en cada moment, i «per a ahir». Això no només és impossible, sinó també poc convenient. Encara que els usuaris no ho saben (ni tenen per què saber-ho), resoldre problemes pensant a curt termini complica a mig i a llarg termini qualsevol treball relacionat. Són millors les solucions genèriques, que s'escriguin bé una vegada, amb tot el temps que comporti, i que deixin el problema resolt d'una vegada per sempre. Un altre problema a què s'enfronten els programadors és que, desgraciadament, molts usuaris no tenen les idees clares respecte al que volen, encara que no ho sàpiguen o no se n'adonin. Tampoc no són conscients que les alternatives, els problemes a resoldre i les circumstàncies dels usuaris són infinites, així que no es pot pretendre que les coses funcionin exactament com a cada un li agradaria (perquè ha de funcionar per a altres persones també; i cada un té una forma de pensar, almenys per ara).

Probablement una de les raons d'aquesta situació és com estan de separats la indústria i els usuaris. Al no poder donar-se una solució única als problemes, cada programador intenta imposar la seva, però això té l'inconvenient de l'heterogeneïtat i que l'usuari normalment no vol saber totes les alternatives que hi ha per a poder decidir. Una possible solució a aquest problema seria que existís una figura intermèdia, la del «integrador de solucions». Aquesta persona estaria prop d'ambdues parts, i podria elegir la millor combinació per a l'usuari entre totes les alternatives existents. Una variació sobre aquesta idea són els programes a mesura, que ja existeixen però només per a empreses, pels problemes de finançament que hi hauria si algú intentés desenvolupar una solució a mesura per a particulars. Un altre resultat interessant de diferenciar entre fabricant i integrador és que així separaríem els interessos del «venedor directe» i del fabricant dels propis programes. És a dir: l'usuari vol solucions, i per a donar una solució es necessiten centenars de programes diferents. Els fabricants tenen com a objectiu construir sistemes flexibles i potents; els «integradors», triar la millor combinació de components per a presentar les solucions de forma senzilla d'entendre i usar per part de l'usuari. Per què no separar ambdós rols en benefici de l'usuari i de la pròpia indústria?

La pròpia idea dels integradors només té sentit perquè hi ha més d'una solució a cada problema. Però, lluny de ser una «molèstia», les alternatives són importants per se, no sols pel fet que molts problemes no tenen encara una solució única. Per què? Perquè en cap cas les solucions són perfectes, sempre tenen pros i contres. En certs entorns o circumstàncies, són millors unes solucions; en altres, altres diferents. Això és evident per als professionals de les «tecnologies de la informació», el treball dels quals consisteix amb freqüència a elegir entre diverses alternatives. I no poden decantar-se per una solució única per a tots els casos, perquè han de tenir en compte les circumstàncies i els recursos de cada client.

El cas mitjà dels usuaris particulars, no obstant, és molt diferent. La capacitat d'elecció no és una cosa que preocupi a molts usuaris, i de fet a alguns gairebé sembla incomodar-los tenir alternatives. Aquests últims senten una por gairebé irracional per les computadores, i les alternatives els fan sentir insegurs fins al punt de perdre's i sentir que «perden el control» perquè canvien un parell de colors i algunes icones de lloc en la interfície d'usuari. Això dificulta més encara la labor dels professionals del sector, que no sols han de crear bons programes, que funcionin, que no tinguin fallades i que siguin fàcils de manejar per a moltes persones que tenen una forma molt diferent de veure les coses, sinó que a més la interfície dels programes ha d'assemblar-se a les d'altres semblants que hagin pogut usar (siguin o no interfícies ben pensades o fàcils d'entendre).

En qualsevol cas, perquè pugui haver-hi solucions alternatives (tant perquè coexisteixin mentre es tria la més apropiada, com per a tenir-les sempre com a possibilitats), és necessari que hi hagi certes normes que es compleixin. Els diferents fabricants de programes han de practicar el «joc net», publicant els nous formats i protocols que dissenyen i usant i promovent els públics existents, sempre que siguin útils. Només així podran participar tots en igualtat de condicions, cosa que necessitem si volem que les empreses competeixin resolent millor els problemes als usuaris i no impedint als altres fer-ho. És a dir, que els integradors han de ser capaços de reemplaçar més o menys fàcilment uns «components» (programes) per altres, la qual cosa és possible només si tots funcionen amb els mateixos formats i protocols (això no significa que farien exactament el mateix; només treballarien amb els mateixos tipus de documents i produirien sortides compatibles les unes amb les altres, no idèntiques). I en aquesta situació són precisament els usuaris, tant particulars com empreses, els que tenen el poder de pressionar als fabricants perquè segueixin o no aquestes regles, decantant-se pels programes dels que les segueixen i evitant l'ús de formats i protocols no públics. Usar programes «tancats» ens fa dependre d'un fabricant i entorpeix el treball dels professionals l'objectiu del quals és, no ho oblidem, resoldre els nostres problemes.

Cal deixar clar que els formats tancats només beneficien els líders de la quota de mercat cerebral, i que aquests sempre intentaran tancar-nos-hi. Els usuaris el que necessiten són formats oberts, coneguts, que tothom pugui usar en les mateixes condicions i que ningú pugui canviar al seu gust. Aquesta és l'única manera d'aconseguir la compatibilitat dels productes que hi ha al mercat (és a dir, que funcionin bé els uns amb els altres), perquè cada un pugui elegir la solució que més convingui a cada moment. L'única raó que té una empresa per a usar formats tancats és explotar la falta de compatibilitat en benefici propi per a evitar que els usuaris puguin elegir solucions d'altres fabricants. Per tant, per molt que diguin els monopolistes, la manera que tot funcioni bé i d'estalviar frustracions a l'usuari no és que tothom utilitzi el mateix sistema operatiu i les mateixes aplicacions. La solució és usar formats oberts, per a obligar els fabricants a competir entre si millorant constantment les seves solucions.

El problema de les patents

Ja s'ha comentat suficient sobre les normes, la necessitat de complir-les, i el que faria avançar a la ciència i a la indústria la disponibilitat de «components prefabricats» per a poder construir solucions a partir d'ells. També s'ha parlat sobre que, en molts casos, alguns problemes de compatibilitat no es poden resoldre completament per la impossibilitat de saber què va a fer, i com, una competència «poc disposada a col·laborar». Doncs bé, el major problema amb què s'enfronta l'avanç de la informàtica és una cosa que pot fer impossible fins i tot intentar endevinar el que fa la competència: les patents i les extensions sobre els drets d'autor. La resta del text està centrat en les patents i en les raons per les quals hem de lluitar perquè no es legalitzin a Europa.

Comencem el plantejament per un cas real: actualment hi ha una pàgina a Internet on es publiquen els avanços cinematogràfics de les pel·lícules que s'estan projectant als cinemes d'EE.UU. (o que estan a punt de projectar-se). No obstant, aquests avanços no poden veure's amb Linux (un sistema operatiu relativament poc comú), i, en realitat, en cap sistema que no sigui Windows o MacOS. La raó no és la falta de perícia tècnica dels programadors dels altres sistemes, ni una possible falta d'interès de la comunitat d'usuaris i programadors: la raó és que Apple, en els seus vídeos Quicktime (el format en què estan gravats els avanços de les pel·lícules), està utilitzant des de fa uns anys un format de compressió anomenat Sorenson, que està «protegit» per patents. Això fa que, per molt d'interès, recursos o habilitat que tingui la comunitat, mai no es podrà crear un reproductor per a aquests vídeos sense pagar als senyors de Sorenson el que demanen.

Pel fet que la majoria de la població pot veure aquests vídeos (per ara, gratuïtament, encara que evidentment no hi ha cap garantia que segueixi així) i no està conscienciada d'aquests problemes, Apple guanya cada vegada més quota de mercat cerebral i poder mediàtic, ja que com més s'imposa el seu format, menys alternatives hi ha i més poden exigir tant als que volen «rebre continguts» com als que volen distribuir-los. Això no beneficia a la indústria ni als consumidors, perquè aquest domini no porta a millorar la tècnica existent. Només quan tots poden competir en les mateixes condicions es crea vertadera competència i tot avança.

Les patents aplicades a la programació són, en gran part, una farsa. NO protegeixen la propietat intel·lectual dels programadors, i de totes maneres d'això ja s'ocupen els drets d'autor: al contrari que aquests, aplicats sobre creacions, les patents es concedeixen per idees. Per a empitjorar la situació, aquestes solen ser molt generals i òbvies, per la qual cosa l'única cosa que aconsegueixen és evitar que moltes persones utilitzin aquestes mateixes idees si algú les ha patentat abans. Això està malament per dues raons:

• La persona que patenta la idea no té per què haver sigut la primera en pensar-la.
• En ser idees tan òbvies, algú a qui se li hagi ocorregut el mateix (i solen ser moltes persones) no la pot usar perquè alguna oficina de patents la té escrita en un paper.

A molta gent, no obstant, li pot semblar impossible que les patents siguin tan roïnes, perquè al cap i a la fi han existit des de fa molts anys i ningú no s'ha queixat fins ara. La qüestió és que hi ha diferències fonamentals entre els objectes físics que necessiten fabricació i els programes per a computadores. En els següents paràgrafs s'intentarà explicar la naturalesa de les patents aplicades a idees i acabar amb els mites i creences falses de moltes persones que no entenen encara el problema:

Per a començar, i independentment del que un pensi sobre si cal tenir dret legal a rebre diners per les invencions, les patents, tal com estan plantejades actualment, no donaran beneficis a ningú que no sigui una gran empresa multinacional (el que actualment exclou de forma automàtica a totes les que no siguin nord-americans o japoneses). Atès que les idees de programació patentades són tan generals, gairebé tots els programes xafen una o diverses patents. Per tant, com més se'n tinguin, més es podrà amenaçar a la competència. Com que sol·licitar patents és un procés costós econòmicament parlant, només les grans empreses es poden permetre tenir-ne un gran nombre. A més, atès que les patents solen «intercanviar-se» (les empreses solen concedir a altres el dret a usar una patent si n'estan usant una de l'altra companyia), els que en tenen més estan millor protegits legalment, és a dir, que les patents són tant una arma ofensiva com a defensiva.

Per tant, i en general, acceptar que les patents de programació donen diners a qui investiga és partir d'una idea equivocada: la investigació es fa normalment per necessitat i no costa molts diners, per la qual cosa no cal compensar econòmicament als «inventors»; els recursos es gasten en desenvolupament, no en investigació, i tenir els resultats disponibles per a poder treballar a partir d'aquí és l'única compensació necessària per a incentivar el desenvolupament del sector. Això és molt diferent al cas comú industrial, en què necessiten fer-se molts experiments i tenir laboratoris d'investigació especialitzats per a poder desenvolupar nous avanços.

Per què, llavors, hi ha tant d'interès a legalitzar les patents de programació? Perquè beneficien (més) a les grans multinacionals, permetent-los virtualment prohibir a les altres empreses que els hi facin la competència. Ja ni tan sols haurien de competir amb la tècnica i la propaganda, sinó que podrien combatre amb «legions» d'advocats directament als tribunals. A la majoria dels casos contra les empreses petites, aquestes ni tan sols podrien acabar el judici, encara que tinguessin raó, per falta de recursos. Siguem clars: les multinacionals no tenen cap necessitat d'innovar ni d'arriscar-se desenvolupant productes realment nous. En realitat, els majors defensors de les patents són les multinacionals dels països que ja les tenen, perquè els alegraria molt estendre el seu domini a altres països. Per què els Estats Units haurien de voler que Europa, com ells mateixos diuen, «fos més competitiva»? Quan ens intenten convèncer que les legalitzem, evidentment no busquen ajudar-nos de manera altruista, sinó que les seves multinacionals puguin dominar a les empreses europees a més de a les peties empreses del seu propi país.

Per a entendre veritablement bé l'absurd de les patents és necessari conèixer la naturalesa de les idees patentades, i fins a quin punt no són noves i resulten òbvies per a qualsevol professional. Com que per a això caldria saber programar, dues anècdotes serviran per a mostrar de forma resumida els resultats de l'aplicació d'aquest tipus de patents:

1. Hi ha una pàgina de «Caçadors de recompenses» en la que les empreses ofereixen diners a qui «investigui» les patents i la seva història, i trobi evidències d'un ús anterior per a invalidar-les. La raó que existeixi aquesta pàgina (i que tingui tant d'èxit) és que la majoria de les patents estan mal concedides. Aquest problema ocasiona despeses addicionals a les empreses, que servirien millor a la societat si poguessin dedicar aquests recursos a donar solucions informàtiques.
2. Als Estats Units hi ha empreses «de tecnologia» compostes exclusivament d'advocats, que es dediquen a aconseguir patents i a pledejar sobre les que tenen. Ells no en poden xafar cap, perquè no fan cap feina a banda de pledejar... però poden amenaçar a qualsevol amb judicis per xafar les seves. Així que tenim com a estendard de la innovació tecnològica a un grup d'advocats (!). Tot això, per descomptat, gràcies a les patents.

Una altra raó per a estar en contra de les patents és que la programació pot considerar-se una ciència semblant a les matemàtiques, i en aquests camps és molt important compartir els avanços i treballar a partir dels èxits d'altres. Hi ha una frase de Newton, citada molt sovint en informàtica, que ho resumeix bé: «Si he vist més lluny és per estar sobre muscles de gegants». Si no s'haguessin compartit els progressos, no hauríem avançat gens des de fa segles. Probablement seguiríem pensant que el Sol gira al voltant de la Terra.

D'altra banda, ni tan sols l'objectiu inicial de les patents recolza la seva aplicació sobre les idees de programació. Les patents van sorgir com una manera d'assegurar que els inventors podien gastar diners en fer experiments i desenvolupar nous productes per a la societat, perquè després recuperarien els seus diners. Les patents es van fer per al bé de la societat, no per al lucre privat. En certa manera, és una «perversió» aplicar les patents de forma que no afavoreixin a la societat. Aplicades a les idees de programació, les patents no estimulen la innovació, sinó el registre d'idees òbvies, fet amb l'objectiu que ningú més no pugui utilitzar-les. Les patents de programació no són més que una arma legal que només els més forts (les grans multinacionals) poden usar al seu favor.

Més aspectes de les patents que fan pensar que no serveixen per a ajudar a avançar a la indústria són els que fan que els tècnics no estiguin al corrent de la seva evolució. Si ni tan sols els propis professionals del sector saben quins patents hi ha, no té sentit plantejar-se que s'hagin copiat idees d'altres, per la qual cosa no serveixen com a protectors d'idees originals. I per què els professionals no estan al corrent de les patents registrades? Perquè:

1. Estan escrites en un llenguatge a mig camí entre legal i tècnic, que les fa difícil de comprendre tant a tècnics com a advocats.
2. Hi ha massa patents, i no estan en el «coneixement popular», no es publiquen per a posar-les en coneixement dels professionals (un no s'assabenta de la majoria de les patents existents si no l'amenacen abans amb un plet).
3. Les descripcions són abstractes i vagues, i el coneixement de la tecnologia d'advocats i jutges és bastant pobre. Això provoca que moltes patents, en un judici, puguin cobrir àrees o aplicacions en què ni tan sols havia pensat la persona que va sol·licitar la patent.

Aquestes raons fan inútil l'ús de les patents per a protegir idees legítimament innovadores o originals perquè, a la majoria dels casos, els programadors no seran capaços de tenir consciència de les tècniques patentades en un moment donat, així que difícilment podran copiar-les o usar-les pagant per elles. Cal tenir clar que les patents tindran un efecte molt negatiu sobre l'economia europea, i que els únics que estan interessats en imposar-les són les multinacionals nord-americanes i l'oficina europea de patents (per interès, en realitat només a curt termini, ja que tothom voldrà patentar de tot). Per tot això, hem de lluitar activament contra la seva acceptació en el vell continent, com a europeus, com a tecnòfils o com a empresaris. El primer pas pot ser firmar la petició d'Eurolinux i informar totes les persones que hi puguin estar interessades. No deixem que altres països impedeixin el nostre desenvolupament tecnològic.

I ja com a colofó, una citació de 1991 de Bill Gates, alt càrrec de Microsoft, quan encara la seva empresa no tenia totes les patents que té actualment: «Si la gent hagués entès com s'anaven a concedir les patents quan van sorgir les idees vigents actualment, i les hagués obtingut, en aquests moments la indústria estaria completament estroncada». Un es pregunta què diria ara.