[Un excel·lent article que, des d'una perspectiva gens partidista, fa un repàs de la història del moviment resseguint la trajectòria biogràfica de Richard Stallman, el seu excèntric líder i fundador. Conté a més una interessant entrevista amb Stallman. De lectura obligada per als qui vulguin tenir una primera visió de la filosofia del programari lliure]

Richard M. Stallman té un ordinador realment horrible. Una espècie de caixa grisa i més aviat tosca. Després de beure quasi un litre d'aigua de la botella es dirigeix cap a la taula i, lleuger com una ploma, encén el seu aparell. Quan s'il·lumina la pantalla, m'adono que no he escoltat la clàssica tonadeta de l'arrancada de Windows. Miro per damunt de les seves espatlles. A primera vista tot és un mica més lleig. Costa feina acostumar-se a l'absència de la terminologia i de les finestres de Microsoft. La posició del gegant de Silicon Valley és tal que no puc evitar una lleugera sensació de desemparament davant d'aquest altre sistema. Tractant de buscar un fetitxe li pregunto si fa molt que té el mateix vell ordinador. "Aquest? -diu el guru del programari lliure-. Aquest no és meu, és de la Fundació. Crec que no tinc un ordinador des de fa anys".

Vaig conèixer a Stallman l'estiu de 2002. No estava preparat. Quan el vaig veure, de peu al costat d'una piscina buida en un suburbi de Llima, no vaig poder evitar pensar en Jerry García o en David Crosby (en realitat, en qualsevol antecedent relacionat amb el rock més o menys lisèrgic de finals dels seixanta) abans que en ordinadors, programes o hackers. Stallman té les dents incisives prou prominents, fet que li dóna un peculiar aspecte de rosegador disfressat de Karl Marx. Per alguna cosa serà. El moviment per a la difusió de l'ús del programari lliure, del que va ser creador a principis dels vuitanta, té en "el bé comú" una de les seves principals finalitats i en l'eliminació de la "plusvàlua" del programari el seu principal objectiu. Aquesta interpretació, però, és enganyosa. De fet, alguns dels simpatitzants i activistes del moviment podrien adscriure's més a un anarquisme de dretes que a qualsevol altra posició política. Stallman, no obstant, sembla mantenir-se al marge d'aquest tipus de partidisme. "La ideologia del programari lliure és la de la llibertat i la comunitat", afirma.

Realment, en un primer moment Stallman no em va semblar massa simpàtic. Tenia, i té, una relació estranya amb la premsa. Quan els periodistes li pregunten sobre si mateix o sobre el seu estil de vida sol respondre amb amabilitat, però immediatament afirma que no pretén exposar-se com a personatge i que prefereix parlar només de les idees que representa. No obstant, una ràpida ullada a la seva pàgina Web ens dóna una idea clara de fins a quin punt és un personatge. La seva funny poetry ("poesia de broma") s'intercala amb articles polítics o cançons entonades per Sant InGNUtiu, el seu alter ego místic.

Quan el vagi conèixer, Stallman havia viatjat a Perú com a portaveu de la Free Software Fundation i jo acudia a entrevistar-lo per a una revista no precisament especialitzada en temes tecnològics. Vaig suposar que era impacient amb els periodistes desconeixedors de la matèria i em vaig afanyar a oferir-li les meves excuses. "Jo no parlo de coses especialitzades -em va informar-, el meu discurs és ètic, no tècnic". Com tots els gurus, Stallman tenia una veu convincent més enllà de les seves pròpies accions. Amb això vull dir, per exemple, que el fet que mentre parlava amb mi es tragués les sabates i els mitjons, i procedís a furgar-se minuciosament entre els dits dels peus, no li restava solemnitat alguna al seu discurs.

En aquella ocasió vàrem conversar durant gairebé dues hores sobre el que significava veritablement el programari lliure, sobre el sistema operatiu GNU/Linux i sobre per què seria bo que no només les persones sinó les institucions privades i públiques fessin ús d'aquest tipus de programes. Per a ell, i per als més de vint milions d'usuaris de programari lliure que hi ha en el món, es tracta d'una qüestió de llibertat, no de preus; per això la seva lluita és ideològica, no econòmica.

"Programari lliure no vol dir programari gratuït" sol repetir Stallman com una lletania. Es refereix a la constant confusió de termes (en anglés el terme free pot utilitzar-se tant en el sentit com "lliure" o com en el de "gratis") d'alguns usuaris, però sobretot d'alguns mitjans. Que cada periodista que l'entrevisti destaqui això és gairebé una imposició. També sol sol·licitar que no es confonguin termes com "codi obert" i "programari lliure" i que l'interlocutor elimini del seu vocabulari paraules com "pirateria": "Pirates són els que assassinen i roben vaixells -afirma quan es menciona el terme-, no aquells que comparteixen informació i coneixement amb els seus veïns".

Un pot arribar a impacientar-se. Després de tot, si tot això del programari lliure no consisteix en programes gratuïts, si aquests mateixos programes no són en aparença més ràpids ni més vistosos, si tot això t'ho explica una espècie de hippyque ni tan sols té un ordinador propi... Llavors, de què dimonis estem parlant.

De hackers i rebels amb causa

Se suposa que tot va començar amb un paper encallat en una impressora. Almenys això és el que explica la llegenda. Jo crec que tot va començar molt abans. Potser la primera vegada que la senyora Lippman, mare del petit Richard, va deixar oblidat entre els coixins del sofà un exemplar de la revista Scientific American, o quan un grup de pàrvuls el van expulsar per sempre de l'equip de futbol per descoordinat o, més probablement, quan un conseller del campament d'estiu per a nens genis a què assistia, li va donar una impressió del manual del computador IBM 7094. Stallman tenia llavors 12 anys d'edat i per a finals de l'estiu ja havia començat a escriure petits programes segons les especificacions internes de l'incipient ordinador.

Si afegim a això una ment amb una extraordinària capacitat analítica i fascinada per les ciències, l'inconvenient d'estar sotmès a les pressions quasi dictatorials d'un pare amb mal geni i certa predisposició natural a l'autisme, el resultat serà un tipus que, a més d'amant de les danses folklòriques hongareses, toca la flauta en túnica i és un geni de la informàtica. En efecte, l'excentricitat de Stallman és ja quasi tan cèlebre com la seva tancada defensa de l'ús exclusiu de programari no propietari: té una mirada estranya, més aviat difusa, com si mirés a través del seu interlocutor. A més, té el melic sortit. Això ho sé perquè vaig ser testimoni d'una de les seves autoinspeccions a meitat d'una entrevista. En aquella ocasió li vaig preguntar si proclamar-se hacker no el posava al marge de la llei: "Suposar que un hacker és només algú que es fica en sistemes sense autorització és un error -em va respondre, mentre s'atacava el ventre-. Ser hacker és en realitat divertir-se amb la intel·ligència. Tenir un esperit lúdic d'exploració. Clar, si hi ha regles estúpides, i la majoria ho són, limitant l'ús de les computadores, algú que és intel·ligent i vol utilitzar aquests ordinadors podria fàcilment intentar superar aquests límits".

Però tornem a la impressora. A mitjans dels setanta, el jove investigador Richard M. Stallman, que treballava en els laboratoris d'intel·ligència artificial del Massachusetts Institute of Technology (MIT) i era, aleshores, estudiant d'Harvard, estava summament cabrejat amb la flamant impressora del laboratori. Cada vegada que li enviava una ordre, l'aparell es menjava el paper. El pitjor era que, pel que sembla, la impressora no era capaç de comunicar a les estacions de treball que estava tenint un problema, i es perdia molt de temps travessant les oficines només per a comprovar si, en efecte, hi havia un problema. Stallman va buscar llavors els controladors de programari per a afegir aquesta funció, però era impossible editar o modificar les funcions escrites en codi binari sense tenir el codi font. Quan va demanar el codi font, li'l van negar

I aquest hauria sigut l'origen del que s'ha convertit en la primera gran rebel·lió informàtica de la història.

¿Que com es va passar d'un problema d'índole tan pràctic com aquest a plantar cara a la humanitat amb tota una filosofia de l'ús del programari? "Jo no vaig inventar el concepte de cooperació lliure entre programadors -sosté Stallman-, el vaig aprendre per haver cooperat. Al principi de la informàtica, als anys 50 i 60, gran part del programari utilitzat era lliure. Als anys 70, encara en alguns llocs hi havia programari lliure, encara que no recordo que es digués així. El 1971, quan vaig començar a treballar al laboratori del MIT, hi tenien el seu propi sistema operatiu desenvolupat per una comunitat de programadors que compartien lliurement el seu programari. Així vaig aprendre la pràctica de la cooperació. Però aquesta comunitat es va esfumar als anys 80, per la temptació comercial". Aviat, Stallman comprendria que si volia realment canviar l'ordre de les coses calia començar pel principi: "Es necessitava un esquema complet de programari lliure. I el primer era crear un sistema operatiu. El 1984 vaig iniciar el desenvolupament del sistema operatiu lliure, GNU".

No obstant, no tot va ser fàcil al principi. De fet, Stallman i els seus col·legues treballaven encara en un nucli (o kernel) que permetés el funcionament del seu sistema operatiu, quan el 1991 un estudiant finlandès anomenat Linus Torvalds els va guanyar la partida per un nas. El kernel Linux funcionava millor que el Hurd, desenvolupat per Stallman i companyia, i estava construït sobre una base completament lliure. Així va nàixer el que actualment es coneix com a sistema operatiu GNU/Linux, que acabaria per multiplicar exponencialment el nombre d'usuaris. Posteriorment hi ha hagut altres moments del glòria en el desenvolupament del sistema. La creació de la interfície gràfica GNOME, desenvolupada el 1997 per un jove investigador mexicà anomenat Miguel de Icaza, va significar un gran avanç en el desenvolupament pel que fa a l'arribada del sistema al gran públic, ja que fins a aquest moment les directives s'havien d'introduir digitalment. El GNOME ha permès, entre altres coses, dotar al GNU/ Linux d'una "màscara" gràfica que permet comandar el sistema d'una manera semblant a la de Windows o qualsevol altre sistema d'ús sota llicència.

S'entén llavors la constant insistència de Stallman per anomenar al sistema operatiu de manera completa, GNU/ Linux, i no únicament Linux, com se sol fer. No fer-ho implica, segons el cèlebre hacker, no sols incórrer en una falsedat històrica, sinó no reconèixer la important aportació de tota una "comunitat" de programadors que treballen amb un esperit solidari poques vegades vist.

No obstant, tots aquests avanços s'haguessin vist aixafats per la maquinària comercial de les empreses productores de programari privatiu si no s'hagués desenvolupat paral·lelament una campanya de difusió, l'aspiració idealista de la qual és canviar la mentalitat de les persones. La Fundació per al Programari Lliure es va crear el 1985 a fi d'obtenir diners per a promoure el programari lliure. És una organització legal exempta d'impostos els fons de la qual provenen, segons ells mateixos, de la "venda de CD-ROMs de GNU, camisetes, manuals, i distribucions de luxe (que, per descomptat, els usuaris són lliures de copiar i modificar), així com -més important, m'imagino- per mitjà de donacions".

El treball de Stallman al cap d'aquesta organització és exemplar. La seva singular personalitat i un discurs que no fa cap concessió al "enemic" han servit no només per fer popular la causa que defensa, sinó per a donar-li fama de delirant. Molts encara el recorden acudint a recollir un important premi vestit de Sant InGNUtius, és a dir, amb una túnica i amb el cap coronat per una espècie d'aurèola feta amb un CD. Altres parlen d'un Stallman quasi demencial en els vuitanta, quan encara treballava al MIT, i el retraten dormint sota d'un munt d'ordinadors al seu laboratori d'Intel·ligència Artificial. Això últim també té alguna cosa de cert: "El 1985 va haver-hi un incendi a la casa on tenia una habitació. Hi ha molta competència per a aconseguir habitacions a Cambridge... i mai no sóc el que la gent prefereix per a compartir un pis. El 1985 simplement no tenia l'esperit per a intentar-ho novament. Dormir al meu despatx no costava res, i em resultava molt còmode, de manera que ho vaig fer fins al 1998".

Un dels punts clau de l'estratègia de Stallman és no limitar-se a descriure els beneficis de l'ús del programari lliure. Part dels seus plantejaments se centren en el "nociu" que pot resultar l'ús de programari amb copyright.

"El sistema de programari propietari és una forma de colonització electrònica -sosté-. Si un amic seu li demana que li faciliti un programa de programari propietari, vostè té un dilema entre dos mals, el mal de no ajudar el seu amic i el mal de trencar la llicència. Ha d'escollir el mal menor. Jo crec que és millor no posar-se en aquest dilema".

Per descomptat, si el lector és productor de programari s'estarà preguntant en aquest moment com dimonis s'ho farà un programador per a viure sense cobrar pels seus, diguem, drets d'autor. "Si et compres un llibre -es pregunta Stallman- pagaries de nou per prestar-lo al teu veí per a què el llegeixi? No estem en contra de la idea de pagar als autors; amb el que no estic d'acord és amb el fet de fer-ho de manera que ens treguin les nostres llibertats essencials. Els programadors poden vendre les còpies dels seus programes, que no és el mateix que posar restriccions. És un comerç més just per a la majoria del món, perquè el pagament de llicències concentra la riquesa en unes poques empreses nord-americanes.

L'entrevista

Fa algunes setmanes vaig escriure a Stallman sol·licitant-li material per a aquest article. Semblava recordar l'entrevista que li vaig fer a Llima fa dos anys, o com a mínim va ser el prou amable com per a reprendre el diàleg. Després d'un primer intent amb preguntes que li van semblar particularment unfriendly (o "poc amistoses", com tradueix ell mateix), finalment va accedir a respondre algunes qüestions que em semblaven interessants.

- L'última vegada no li vaig preguntar això: Es considera vostè un activista polític?

- Sí. Vam desenvolupar programari lliure per a què la gent pogués ser lliure en l'ús de computadores. L'oposició de la vida lliure a la vida "dominada" és un tema polític, i estem intentant substituir la segona per la primera.

- Hi ha el risc d'un monopoli de GNU/Linux?

- Un programa privatiu comporta una forma de poder; tots els usuaris estan sota el poder del desenvolupador. Si tothom l'utilitza, és un poder sobre tots. I la venda i els serveis d'un programa privatiu normalment són monopolis. Un programa lliure no comporta poder, perquè respecta la llibertat dels usuaris. Si un dia tothom utilitza GNU/Linux, no hi haurà un monopoli, perquè tots els programadors i totes les empreses són i seran lliures per a vendre còpies de GNU/Linux o serveis per als usuaris de GNU/Linux.

- És el nucli Hurd una alternativa al nucli Linux? Per què no s'usa tant GNU/Hurd com GNU/Linux?

- El Hurd és el nucli de GNU. El seu desenvolupament va començar el 1990, quan Linux encara no s'imaginava. El cas és que encara no funciona de manera tan fiable com per a què el seu ús es normalitzi. Mentrestant, és bo que tinguem Linux com a nucli per a utilitzar amb el sistema GNU.

- Encara no coneix al Sr. Gates? (En una altra ocasió ja m'havia contestat que no el coneixia. Això i que el considerava un babau. "No un estúpid -va aclarir-, però sí un babau")

- No.

- Vostè em va dir que Microsoft era l'enemic del moviment de Programari Lliure. Gates és l'enemic de Stallman?

- És l'enemic del programari lliure i de la llibertat. Que sigui també el meu enemic personal no canvia molt; el tema no m'interessa.

- Però tot sembla apuntar que no és possible la convivència. Vull dir: creu que és possible la convivència entre el programari privatiu i el programari sota GPL?

- La llibertat i la dominació poden existir al mateix temps, i sovint és així. Però el poder i la dominació mai no són bons. La nostra meta és l'alliberament del ciberespai, de tots els usuaris del ciberespai. No sé si aconseguirem la meta, però mentre no ho fem, continuarem la nostra campanya de llibertat.

- Però com convenceria a un usuari addicte al Windows que provi el sistema GNU/Linux?

- Li explicaria que utilitzar programari privatiu és perdre la seva llibertat. Si no es mostra interessat en això, em posaré trist, però no puc perdre més temps amb aquesta persona. Potser un dia aprendrà a valorar la seva llibertat. La meva feina no consisteix en intentar convèncer la gent per a què provi el programari lliure. Hi ha molts que fan aquest treball. La meva feina és educar a gent que valori la seva llibertat. Mentre altres intenten estendre la comunitat, jo intento aprofundir-la.

La càrrega ideològica que imprimeix Stallman a cada una de les seves frases és impressionant i pel aquesta mateixa raó adquireix moltes vegades un to sectari. Per a alguns, això pot arribar a ser contraproduent. Sona quasi com si el Morfeu de Matrix et volgués inocular la pastilla blava a la vena. Justament aquest tipus de discurs és el que va obrir una bretxa que va dividir a la comunitat del programari lliure. El moviment Codi obert, de creació més recent, té una posició semblant respecte a l'ús de programes que es puguin modificar i distribuir lliurement, però el seu discurs és molt més moderat.

- Què és exactament el moviment Codi obert, i en què es diferencia del moviment de Programari Lliure?

- Codi obert és el nom d'una altra filosofia que existeix dins de la comunitat del programari lliure. Ells no valoren la llibertat en si, però diuen que deixar als usuaris en llibertat és un camí per a desenvolupar un programari que funcioni millor. Si la gent desenvolupa programari lliure per aquest motiu, el que fa és bo, però com a filosofia és dèbil. La llibertat només està segura quan la gent està disposada a defendre-la.

- Però com es guanya la vida un programador si no pot vendre els seus programes?

- Ja hi ha possibilitats d'ocupació amb programari lliure, feines de desenvolupament i d'adaptació per a clients i empreses que desitgen usar programari lliure en les seves computadores. El temor d'aquestes empreses a utilitzar programari lliure és, segons les seves paraules, que no n'hi ha prou suport. Això justament demostra l'existència d'una demanda de proveïdors de suport. De totes maneres, no penso que els temes de llibertat i comunitat hagin de tenir prioritat als de l'ocupació. No obstant, és bo saber que només una minoria del sector canviarà, perquè només una petita part de l'ocupació del sector informàtic participa en el desenvolupament de programari privatiu.

Stallman no va voler respondre quan li vaig preguntar de què vivia ell mateix. Li va semblar una pregunta unfriendly. En realitat no importa. El seu talent no només l'ha fet mereixedor de diversos premis com a programador i fins i tot com a "pioner" de les ciències. També ha obtingut importants beques, com la que atorga la MacArthur Foundation, dotades d'una bona quantitat d'efectiu per a algú que gaudeix de coses com les empanades o El Senyor dels Anells. A més, com és lògic, la seva labor de proselitisme el porta a viatjar constantment per tot el món, invitat per diverses entitats acadèmiques, públiques i privades: "Tinc una casa a Boston -diu- però la veritat és que l'últim any no he passat ni cent dies allí". Respecte al seu escàs temps lliure, afirma que gaudeix de la música i de la bona lectura, però que els correus electrònics que rep el mantenen irremeiablement ocupat.

- Ja el deixem tranquil, Stallman. Per cert, s'ha comprat ja un ordinador?

- Encara utilitzo el mateix. MAI no he tingut un ordinador, i no m'interessa posseir-ne un. Sempre que en tingui un que pugui utilitzar, m'és igual a qui pertanyi.

Un gran però incomplet èxit.