[En aquest breu pròleg a un llibre sobre els hackers, Linus Torvalds, conegut mundialment com a creador del kernel de Linux i un dels més destacats pioners del moviment, reflexiona de manera oberta i sincera sobre les motivacions del hacker (en el significat positiu i originari del terme, i no pas en el criminalitzador ús actual). Lluny de qualsevol pretensió de reconeixement social o econòmic convencional, als hackers que han participat i participen en el desenvolupament de Linux i molts altres projectes no els mou més que l’entreteniment, el fet de gaudir amb el que fan i compartir-ho amb els altres: “Els hackers creuen que no hi ha un estadi de motivació superior a aquest. I és aquesta creença el que exerceix un poderós efecte en un domini que va molt més enllà de Linux”.]

Vaig conèixer a Pekka i a Manuel en un acte que la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, havia preparat a l'Àrea de la Badia, un simposi de mitja jornada sobre els desafiaments de la societat en xarxa, que va reunir a les principals figures de les ciències socials per a parlar sobre la tecnologia contemporània i la societat, i en el que em trobava com a representant de la vessant tècnica.

Si bé no sóc una persona que s’intimida amb facilitat, aquell no era, precisament, el tipus de marc en què em sentia més còmode. Com encaixarien les meves opinions en les d'aquell grup de sociòlegs que parlaven de tecnologia? Bé, escolta, em vaig dir, si hi ha sociòlegs que parlen de tecnologia, també pot haver-hi un tecnòleg que parli de sociologia. El pitjor que podia succeir era que no em tornessin a invitar. Què hi podia perdre?

Sempre acabo preparant les xerrades el dia abans, i, de nou, allí estava jo buscant febrilment un “angle” des del que parlar l'endemà. Una vegada aconseguit l'angle (la plataforma), llançar-se a escriure no sol ser tan difícil. Només necessitava una idea.

Vaig acabar per explicar per què el hacker és com és i la raó per la qual Linux, el petit sistema operatiu que vaig iniciar, sembla atraure tant els hackers i els seus valors. De fet, vaig acabar pensant no només en els hackers sinó en les nostres motivacions més nobles en general. I vaig donar a aquella noció (amb la humilitat i el menyspreu de mi mateix que em caracteritzen) el nom de “Llei de LINUS”.

La llei de LINUS

La llei de LINUS estableix que totes les nostres motivacions es poden agrupar en tres categories bàsiques. I el que és encara més important, el progrés consisteix a anar passant d'una categoria a la següent com “fases” d'un procés d'evolució. Les categories són, per aquest ordre, “supervivència”, “vida social” i “entreteniment”.

La primera fase, la supervivència, salta a la vista. La prioritat de qualsevol ésser viu és sobreviure.

I les altres dues? Suposant que estiguem d'acord a considerar que la supervivència és una força motivadora fonamental, les altres se segueixen de la pregunta: “per què està disposada la gent a arriscar la seva vida?”. Una cosa per la que hom pugui perdre la seva vida ha de ser una motivació sens dubte fonamental.

A alguns els podria semblar discutible la meva selecció de forces motivadores, però crec que estic en la veritat. És fàcil trobar exemples de persones i d'altres éssers vius que valoren els seus vincles socials més que les seves vides. A la literatura universal, Romeu i Julieta és l'exemple clàssic, sens dubte, però també la noció de “morir per la pròpia família / pàtria / religió” reflecteix amb claredat que els vincles socials poden arribar a ser més importants que la vida d'un mateix.

L'entreteniment pot semblar una elecció estranya; però per entreteniment entenc alguna cosa més que jugar amb la Nintendo. Són els escacs. És la pintura. És l'exercici mental que comporta qualsevol intent d'explicar l'univers. Einstein no estava motivat per la supervivència quan pensava en la física. Tampoc no devia ser per a ell una qüestió social. Era entreteniment. Entreteniment és una cosa intrínsecament interessant i capaç de plantejar desafiaments.

I la recerca d'entreteniment constitueix sens dubte un fort impuls. No és que algú arribi a desitjar morir per la pròpia Nintendo, però pensem, per exemple, en l'expressió “morir d'avorriment”: algú, sens dubte, preferiria morir que avorrir-se per tota l'eternitat, raó per la qual hi ha gent que es dedica a tirar-se d'avions sense tenir motiu aparent per a fer-ho; només per l'estremiment que els produeix saltar al buit i posar límit d’aquesta manera a l'avorriment.

I els diners, són una motivació? Els diners sens dubte són una cosa útil, però la majoria estaria d'acord en què els diners per se no són el que motiva en última instància a les persones. Els diners motiven pel que comporten, són el definitiu instrument de bescanvi per a aconseguir el que realment ens interessa i preocupa.

Observi’s que amb els diners, generalment, resulta fàcil adquirir supervivència, encara que és molt més difícil comprar vincles socials i entreteniment. Sobretot, entreteniment amb E majúscula, el que acaba donant sentit i significat a l'existència. Tampoc s'ha de passar per alt l'efecte social que suposa tenir diners, es compri o no alguna cosa amb ells. Els diners continuen sent quelcom molt poderós, però no és més que un representant, un apoderat d'altres factors molt més fonamentals.

La llei de LINUS no s'interessa tant pel fet que aquestes siguin les tres motivacions de les persones, sinó per la idea que el nostre progrés consisteix a anar passant d'una fase a una altra en un procés complet des de la “supervivència” fins a la “vida social” i al “entreteniment”.

Sexe? Sí, és clar. Sens dubte va començar sent supervivència i continua sent-ho. Res a objectar. Però en els animals més desenvolupats ha deixat de ser una qüestió de pura supervivència: el sexe ha passat a formar part del teixit social. I, en el cas dels éssers humans, el sexe per antonomàsia és entreteniment.

Copes i dinars? El mateix. Guerra? El mateix. Potser la guerra no hagi completat el procés, però la CNN farà tot el que pugui per a aconseguir-ho. Va començar sent supervivència i va camí de convertir-se inexorablement en entreteniment.

Hackers

Tot això pot aplicar-se sense cap dubte als hackers. Per a ells, la supervivència no és el principal. Poden subsistir prou bé a base de donuts i pepsi-coles. Parlant seriosament, des del moment en què es pot tenir un ordinador a l'escriptori, no és probable que la primera preocupació que ens mogui sigui com aconseguir menjar calent o conservar el sostre que ens alberga. Si bé la supervivència continua sent un factor motivador, no és en realitat una preocupació quotidiana, capaç d'excloure a la resta de les motivacions.

Un “hacker” és una persona que ha deixat d'utilitzar el seu ordinador per a sobreviure (“em guanyo el pa programant”) i ha passat als dos estadis següents. Ell (o, en teoria, encara que en molt comptades ocasions, ella) utilitza l'ordinador per als seus vincles socials: el correu electrònic i Internet són les grans vies per a accedir a una comunitat. Però per a l'hacker un ordinador és també entreteniment. No em refereixo als jocs, ni tampoc a les belles imatges que circulen per la xarxa. El mateix ordinador és entreteniment.

Així arriba a crear-se una cosa com el sistema Linux. No es tracta de fer molts diners. La raó per la qual els hackers de Linux fan quelcom és que ho troben molt interessant i els agrada compartir això tan interessant amb els altres. De sobte, s'obté entreteniment del fet d'estar fent quelcom interessant, al mateix temps que s'aconsegueix una repercussió social. S'aconsegueix així aquest efecte de la xarxa Linux, on hi ha multitud d'hackers que treballen junts perquè gaudeixen amb el que fan.