[Un excel·lent article amb una sèrie de reflexions ben mesurades sobre on poden portar les tendències conservadores en matèria de propietat intel·lectual. La raonable tradició legislativa originada amb la invenció de la impremta, en què la reproducció només era a l'abast dels editors, s'ha volgut continuar aplicant en un context tan diferent com l'actual, on qualsevol ciutadà té la capacitat de reproduir i distribuir pràcticament sense cost. Però a més de les limitacions legals, sobre les que encara podem influir en una societat democràtica, hi ha les limitacions que estableixen els mateixos programes informàtics, sobre les quals el ciutadans no tenen cap control. En front d'aquesta tendència conservadora, iniciatives com la del moviment del programari lliure demostren el benefici de la llibertat de reproducció i distribució.]

La difusió lliure de coneixement i d'obres intel·lectuals és a l'arrel de l'evolució que ha portat a les nostres societats actuals. Aquesta llibertat ha fomentat el desenvolupament científic i tècnic, el desenvolupament social i polític i, en general, l'avanç del coneixement de la humanitat . Un dels fets que va permetre aquesta llibertat de difusió va ser tecnològic: la impremta va disminuir molt notablement els costos de distribució de certs tipus d'informació i va permetre l'accés de grans capes socials a produccions intel·lectuals a què abans tenien molt difícil accés.

Avui estem davant d'un altre canvi tecnològic que permet nous models de distribució amb costos encara menors i en condicions que fa només uns anys eren impensables. Si som capaços d'aprofitar-los, les possibilitats de producció i difusió de coneixement s'incrementaran altre cop. Però l'esquema legal i les restriccions imposades per la pròpia tecnologia poden fer impossibles aquests canvis. O almenys dificultar-los molt. Per això és important, quan dissenyem com serà el futur (i ho estem fent dia a dia, a cop de legislació i de tecnologia), considerar on estem, i on podríem estar.

De la impremta a Internet: noves possibilitats

Com a tecnologia, la impremta va permetre en el seu moment fer grans quantitats de còpies d'informació. Tenint en compte els recursos que requeria la còpia a mà, la reducció del cost va ser tan gran que va permetre una forma de difondre el coneixement completament nova. Al seu voltant, amb el pas dels segles, es va crear tota una arquitectura legal i social, que no ha canviat substancialment des de fa 200 anys. Quan han anat apareixent noves tecnologies per a la reproducció d'informació (el fonògraf, el cine, el vídeo) s'ha adoptat per a elles el mateix model legal usat per a la impremta (el nucli de la qual és la legislació sobre propietat intel·lectual). I el mateix ha passat amb l'aparició de la informàtica i dels programes d'ordinador (que al cap i a la fi no són sinó un altre tipus d'informació que es pot reproduir a baix cost en grans quantitats).

No obstant, amb el pas del temps, i de forma especialment accelerada en els últims anys, som testimonis d'un canvi qualitatiu. Ja no només és possible editar amb baixos costos grans quantitats d'una mateixa informació, sinó que podem fer còpies de gairebé qualsevol tipus d'informació, en qualsevol quantitat (des d'un sol exemplar fins a desenes de milions), i col·locar-la en qualsevol part del món amb un cost ridícul (almenys per als estàndards del món ric). Mai abans un autor no havia tingut l'oportunitat que la seva obra estigui literalment a l'abast de desenes de milions d'observadors (lectors, espectadors, oients) potencials, repartits per tot el planeta, pràcticament sense cap cost per a ell. Per descomptat, després els consumidors potencials es convertiran (o més probablement no) en consumidors reals, però aquesta és una altra història.

És difícil imaginar el que suposaria disposar d'aquestes possibilitats amb objectes físics. L'equivalent podria ser el duplicador universal d'objectes: una màquina meravellosa capaç de produir còpies idèntiques de qualsevol ens físic, gairebé sense consum d'energia ni de matèries primeres, i que col·locaria la còpia en qualsevol lloc que se li indiqués. Això és justament el que tenim en l'àmbit de la informació. Però ho tenim des de fa tan poc de temps que encara estem aprenent a utilitzar-ho.

I encara hi ha més. Com que la informació està en un suport completament flexible, és senzill modificar qualsevol obra, compondre-la amb d'altres, i col·laborar en la creació d'obres conjuntes. El que fins avui ha estat (excepte anècdotes) producció individual o de grups molt petits (i molt coordinats) pot ser ara construït per grups potencialment molt grans, poc o gens coordinats, treballant durant llargs períodes de temps.

Què serem capaços de fer amb totes aquestes noves possibilitats? Encara és molt aviat per a saber-ho, però alguns experiments que ja estan en marxa semblen indicar que els canvis poden ser almenys tan importants com els que al seu dia va produir la impremta.

Què es pot fer, i què és legal

Abans d'estudiar com ens està limitant la legislació actual sobre propietat intel·lectual, convé considerar què podria fer-se en la seva absència. Estem tan habituats a ella, que a vegades costa adonar-se que, per molt legítima que sigui, i per molts beneficis que ens pogués estar proporcionant, és probablement la major intromissió en la llibertat individual que tenim en les societats democràtiques. Però com a molts aquesta afirmació els semblarà completament exagerada, imaginem per un moment aquest món on aquesta legislació no existís, i imaginem què podríem fer amb la informació que rebéssim en qualsevol format.

Immediatament ens adonem que la informació es comporta, a efectes del seu "consum", de forma molt diferent dels béns materials. Si jo tinc una poma, i la dono a algú, ja no puc menjar-me-la, ni donar-la a un tercer. Però si tinc un programa d'ordinador, una novel·la en format electrònic o l'enregistrament digital d'una cançó, la màquina perfecta de còpia de què parlàvem abans (la suma de la informàtica més Internet) em permet donar-li una còpia a qui vulgui, seguir "consumint" l'obra totes les vegades que vulgui, i seguir repartint més còpies en el futur. Ningú dels que intervenen en una "transacció" d'informació (ni qui la rep, ni qui la "dóna") està en principi motivat per a impedir-la encara que no rebi compensació. Qui la rep, perquè queda clarament beneficiat. Qui la dóna, perquè no perd res, i potser guanyi quelcom, encara que només sigui en termes d'agraïment del receptor. Això marca una diferència molt important respecte als objectes físics. Aquí sí que hi ha motius clars per a no "cedir-los" a una altra persona: si ho fas, et quedes sense. Mentre que qualsevol que tingui un objecte físic pot estar motivat per a defensar la seva "propietat", qui tingui un document digital no tindrà, en general, motius per a oposar-se que altres n'obtinguin còpies.

Fa molt de temps, l'aparició de l'escriptura va fer possible reproduir amb fidelitat absoluta qualsevol text, i la humanitat va tenir la primera màquina de còpia perfecta d'informació, encara que amb un cost alt (algú havia de fer la transcripció). Com ja s'ha comentat, la impremta va canviar radicalment la situació, però només en certs casos. Per exemple, no ajudava molt que un individu qualsevol tragués tres o quatre còpies de la seva novel·la per a repartir-les entre alguns amics.

Fins molt recentment en la història podem dir que aquesta digressió sobre les transaccions d'informació era "teòrica". Encara que qualsevol individu tingués permès realitzar còpies, per a la majoria de les obres intel·lectuals el procés només era en realitat viable per a certes entitats: els editors, que tenien equipament adequat per a fer-ho a baix cost. Així, podem considerar que quan les lleis de propietat intel·lectual prohibien la realització de còpies sense permís de l'autor, el públic en general no renunciava més que a un dret que rarament podia exercir. A més, sempre quedava, en la majoria de les legislacions, el dret de còpia privat (que tampoc tenia realment molt de sentit, excepte per a petits fragments, o per a còpies amb pèrdua de qualitat).

Repassada la situació respecte a les transaccions d'informació, la legislació sobre propietat intel·lectual sorgeix com una forma de promoure la producció de noves obres, en qualitat i quantitat suficient per a les demandes de la societat. Si l'entenem com un equilibri entre allò que perd i allò que guanya el consumidor d'informació (i la societat en general), sembla clar que a canvi d'unes certes pèrdues (no realitzar cert tipus de còpies que de totes maneres seria difícil fer, suportar monopolis comercials al mercat de publicacions per a una obra donada, etc.) s'obtenen uns guanys clars (el control de la informació que tenen els autors, i sobretot els editors, els pot permetre fer còpies suficients com per a abastir el mercat adequadament). El balanç global sembla adequat.

La tecnologia tot ho canvia

La creixent digitalització de la informació, els mitjans de còpia d'informació digital, la possibilitat d'enviar les còpies a qualsevol lloc del planeta a través de mitjans telemàtics (avui en dia, Internet) i el baix cost de tot això han canviat completament el panorama. Ara qualsevol pot copiar gairebé qualsevol tipus d'informació, sense que la còpia sigui distingible de l'original. Qualsevol pot posar còpies de les seves gravacions musicals, o dels seus documents electrònics, perquè els agafi qui vulgui. O repartir la gravació digital d'una pel·lícula entre els seus amics. Qualsevol pot copiar i distribuir informació, sense cost apreciable. Allò que el "consumidor" i la societat perden si la còpia (i la modificació) està limitada ja no és una cosa teòrica, sinó quelcom ben real.

Ens trobem, per tant, davant d'una situació nova: què fem?

Desgraciadament, la tendència sembla la imposició de restriccions de tota classe que impedeixen explorar el nou escenari. Moltes d'elles estan arrelades en la "vella" forma de considerar la producció de coneixement, en idees com "copiar lliurement informació perjudica a la producció de coneixement", o "l'autor ha de poder controlar absolutament qualsevol treball derivat de la seva obra". Moltes d'elles s'estan portant més enllà del que mai s'havien portat, com passa amb la progressiva ampliació del termini de vigència dels drets exclusius d'autor (copyright) o amb la cada vegada major limitació del dret de còpia privada (precisament quan la tecnologia fa possible exercir amb facilitat un dret que fins fa poc era gairebé teòric).

Però aquesta no és l'única realitat possible. Davant de la nova situació, podem també avaluar el balanç actual, estudiar què volem com a societat, i buscar les formes d'aconseguir-ho recolzant-nos en nova legislació si és convenient. Com a part d'aquesta recerca, podem donar-nos el temps necessari per a experimentar les noves possibilitats que la tecnologia ha posat a les nostres mans.

Hi ha qui ja està recorrent aquest camí. Alguns d'aquestos experiments ja estan en marxa, i ens estan proporcionant algunes claus sobre el que passa quan prenem una actitud molt menys restrictiva cap a la còpia, la redistribució i la modificació per terceres parts de les obres intel·lectuals.

El programari lliure com a experiment

A principi dels anys 1980 es va formalitzar el concepte de programari lliure, com aquell que (simplificant-ho molt) pot usar-se, copiar-se i modificar-se sense que hi hagi cap impediment (ni legal ni tècnic) perquè qualsevol pugui fer-ho. Una de les principals conseqüències d'aquest model és que els autors de programes lliures renuncien a obtenir ingressos per la venda de còpies dels seus productes, com és habitual en el món del programari "tradicional".

Vint anys després, el programari produït i distribuït segons aquest model (també anomenat, en anglès, open source software, promogut per la Open Source Initiative, tot i que hi ha diferències entre "codi obert" i "programari lliure") és usat per milions d'usuaris, i està competint en diversos mercats amb els programes líders del món del programari "tradicional". S'han creat literalment desenes de milers de programes amb aquest model, i els estan utilitzant desenes de milions d'usuaris a tot el món. La quantitat de professionals que han col·laborat en la seva creació és difícil d'estimar, però es compta per centenes de milers. Al voltant d'aquesta manera de produir programes ha sorgit tota una ecologia d'empreses, associacions i professionals el model de negoci o la raó de ser de les quals es basa en el programari lliure.

El programari lliure ens mostra que es poden produir programes de la qualitat i en la quantitat que almenys una part de la societat precisa sense la necessitat d'aplicar el model tradicional que sustenta l'actual legislació de propietat intel·lectual . Ens mostra que hi ha una altra forma de fer les coses que pot ser almenys tan rendible per a la societat com la "tradicional". Encara que els programes són un tipus d'informació digital molt especial, el model del programari lliure podria ser extrapolable a altres dominis i ja s'estan explotant idees semblants en àmbits tan dispars com la música o la documentació tècnica. El lector interessat pot consultar informació sobre, per exemple, els projectes Creative Commons, OpenContent o Art Libre com a mostres d'experiments actualment en funcionament.

Aquest moviment suposa un corrent d'aire fresc en el món de la propietat intel·lectual. En lloc de buscar un control més estricte i més perdurable sobre la seva obra, en el món del programari lliure els autors permeten als que reben la seva obra un ampli marge d'actuació, i ho fan perquè consideren que aquesta és la forma raonable d'oferir la seva obra, perquè creuen que amb això es beneficien, o per ambdós motius. Per a molts, el programari lliure és un clar exponent del que passa quan s'apliquen les possibilitats que ofereixen les tecnologies de la informàtica i les comunicacions, sense traves, a la producció d'informació.

La llei limita, el codi limita

Desgraciadament, la llei pot dificultar, limitar i fins i tot impedir completament aquests esforços d'exploració de nous models. Per exemple, el programari lliure està trobant serioses dificultats quan s'inclouen les tècniques de programació en l'àmbit del patentable, o quan la llei impedeix construir programes per a visualitzar certs materials. També pot permetre situacions on ni tan sols sigui possible exercir drets que es garantien a qui rebia informació en suports tradicionals.

Però més enllà de la legislació és el codi (els programes) el que està marcant què es pot fer i què no amb la informació digital que rebem. Això suposa problemes d'una naturalesa molt especial, perquè mentre que en les societats democràtiques les lleis es poden canviar si n'hi ha prou consens popular, els programes estan completament fora del control ciutadà. Quan una determinada arquitectura tecnològica s'imposa al mercat, no només ens ofereix noves possibilitats, sinó també una determinades regles de funcionament. Per exemple, una arquitectura per a enviar dades multimèdia (pel·lícules, so) per la xarxa pot afavorir o fer pràcticament impossible la còpia privada. Una determinada arquitectura dels sistemes d'emmagatzemament d'informació a Internet pot fer impossible la consulta anònima de qualsevol obra. O una certa tecnologia de llibre electrònic pot fer de facto impossible els préstecs de llibres.

A mesura que l'accés a la informació es va fent més habitualment en suport digital, les restriccions imposades per la tecnologia, pel codi dels programes que ens permeten accedir-hi, es fan en més preocupants. I naturalment, les perspectives són encara més preocupants quan es promulguen lleis que donen als editors d'informació un control complet sobre els programes i sistemes que puguin usar-se per a consultar les obres que editen.

Aquestes tendències, tant legals com tecnològiques, reforcen la tendència a preservar la situació "tradicional" pel que fa al control que els autors i els editors tenen sobre les obres, en un moment en què les regles del joc estan canviant, i permeten noves possibilitats. I això està passant sense que hi hagi cap debat seriós i informat a la societat. Perquè, ¿quan hem decidit que volem conservar la situació actual, en lloc d'experimentar amb models que exploten les noves possibilitats que ens ofereix la tecnologia?

Ens estem jugant el futur

En alguns fòrums el debat ja està en marxa, i amb força. La primera comunitat a posar en pràctica un model alternatiu amb èxit ha sigut, com ja s'ha esmentat, la del programari lliure. I hi ha moltes més idees, i molts més experiments en procés. Caldrà veure si l'entorn legal i social els permet continuar el seu camí, i si altres nous continuen apareixent. Davant de tants canvis, és difícil saber quins models seran els millors, i si són viables o no a llarg termini, llevat d'aquells que s'hagin experimentat prèviament (almenys en part).

Però la finestra de temps per a aquesta experimentació s'està esgotant sense que haguem tingut temps d'explorar només les possibilitats més prometedores. A mesura que les legislacions i l'entorn tecnològic avancen en la direcció entrevista, les possibilitats futures es van concretant en una realitat que serà molt difícil de canviar si més endavant es mostra poc adequada. La societat sencera ens hi estem ficant sense ni tan sols pensar en el que estem perdent. Alguns lemes, com "copiar és roí", "allò que és bo per als editors és bo per als autors" o "els autors han de tenir control total sobre la seva obra publicada" estan penetrant tan profundament (i tan irracionalment) en les nostres ments que podria costar generacions treure'ls altre cop a la superfície. I amb això podríem estar perdent una gran quantitat de noves oportunitats. Potser, en el seu conjunt, les majors que hem tingut en tota la història de la humanitat pel que fa a producció i intercanvi de coneixement.

No valdria la pena reflexionar sobre on volem anar abans de trobar-nos on potser no voldríem estar?