[De
Copia este libro presentem a continuació el segon
capítol,
titulat Falsos dogmes, que tracta de la progressiva tergiversació,
molt agreujada arran dels nous suports electrònics i d'Internet,
a què s'ha sotmès el concepte de "propietat intel·lectual".
Convertides en formidables grups de pressió, les indústries
discogràfiques i cinematogràfiques imposen als governs i
als mitjans de comunicació la seva pròpia visió del
drets d'autor, de manera que a la seva finalitat original (protegir els
autors per incentivar la creació i la cultura en benefici de la
societat) se li dóna la volta i triomfa la idea que cal perseguir
a la societat amb lleis anomenades d'antipirateria per protegir la indústria.
Serveixi la lectura d'aquest capítol d'aperitiu i d'incitació a
la lectura completa de Copia este libro, una obra excel·lent,
amb multitud d'anècdotes i exemples extrems, que desemmascara amb
irònica
lucidesa tota la farsa grotesca que encara s'està representant.]
II. Falsos Dogmes
La ficció de la propietat intel·lectual
Qui rep una idea de mi, rep instrucció sense disminuir
la meva; igual que qui encén la seva espelma amb la
meva,
rep llum sense que jo em quedi a les fosques.
Thomas Jefferson
Els drets d'autor van nàixer amb la invenció de la impremta. En aquells temps, el control de l'expressió de les idees era fàcil perquè molt pocs podien costejar-se els instruments necessaris per a multiplicar les obres. Era als que podien, als editors, a qui anaven dirigides aquestes lleis. Els ciutadans no eren els destinataris de les obligacions i prohibicions dels drets d'autor perquè la possibilitat de reproduir obres intel·lectuals no estava a les seves mans.
Els avanços tecnològics posen això del revés. Les fotocopiadores, els cassets i ara els ordinadors i Internet han convertit en vapor la ja de per si immaterial obra intel·lectual. La possibilitat actual de fer còpies ràpides i barates fa que avui les lleis de propietat intel·lectual tinguin com a principals destinataris no els editors, sinó els ciutadans.
La propietat intel·lectual s'ha volatilitzat i s'escapa entre els dits dels que ahir la controlaven. Per frenar aquesta situació, les lleis fan sòlid el que és gasós i converteixen en propietat privada una cosa que no es pot posseir.
Sota la careta de la defensa dels drets dels autors es troben les empreses que més han fet per esclavitzar-los. Darrere del lema "protegim als creadors" hi ha realment un ànsia privatitzadora en la que la persecució a milions de ciutadans per l'intercanvi en xarxes P2P és només una batalla més de les moltes que s'estan lliurant.
El principal problema amb què es troba aquest afany privatitzador està en la intangibilitat de les obres intel·lectuals. No tot és susceptible de ser una propietat privada. De fet, la propietat intel·lectual és una ficció. Les lleis pressuposen que algú pot apropiar-se d'una cosa immaterial com qui s'apropia d'un cotxe o d'una casa. Tancar la porta és una forma molt senzilla d'impedir als altres l'ús de la meva vivenda, però com fer això amb una cançó que és a tot arreu i enlloc? Podríem fer lleis que diguessin que l'aire és una "propietat especial", com ho és la intel·lectual, però això no impediria que la pràctica comuna xoqués amb aquest invent legal. I això és just el que passa avui amb la propietat intel·lectual: la realitat social torna del revés unes lleis que pretenen protegir un interès que es basa en una fantasia.
Per més que els fanàtics del copyright s'hi entestin, la propietat intel·lectual no pot comparar-se amb la resta de propietats sobre objectes materials i tangibles. Les segones són susceptibles de ser apropiades, però no les primeres. Les segones són utilitzades per una persona excloent-ne les altres, mentre que les obres intel·lectuals poden ser utilitzades per tothom sense excloure a ningú.
L'intent d'assimilar la propietat intel·lectual a la resta de propietats tradicionals fa inevitable i diària l'ocupació per part dels ciutadans. I no em refereixo només a ingerències sobre les últimes novetats del mercat, sinó a obres que crèiem pertanyents al patrimoni cultural comú i que pensàvem que eren tan nostres com el nostre alfabet, els nostres records o els nostres pensaments. No sabíem ni podíem concebre que també tinguessin un propietari que ens negués el seu ús i que pogués demanar-nos amb el fusell a la mà que sortíssim de les seves terres intel·lectuals.
La societat per a l'administració dels drets de reproducció d'autors, compositors i editors (SDRM), va demanar a l'actor i realitzador francès Pierre Merejkowsky i a la seva productora, Les Films Sauvages, 1.000 euros per utilitzar una cançó en una pel·lícula que es va estrenar en una sala d'art i assaig i que només va vendre 203 entrades. La cançó era La Internacional i un dels personatges de la pel·lícula la xiula sense autorització durant set segons i a cara descoberta. Aquesta cançó del segle XIX no entrarà en el domini públic fins a l'any 2014. Fins que aquest dia arribi, aquest himne comunista continuarà donant rèdits als terratinents de la propietat intel·lectual.
[David Bravo]
El Colom blanc, símbol de la pau, també té propietaris. Aquest dibuix de Picasso que el poble va fer seu com a estendard del pacifisme no pot usar-se lliurement. Si ho fessis, l'entitat que gestiona els drets de l'artista no tardaria a posar-se en contacte amb tu per comunicar-te el preu que té la teva activitat il·legal. I això serà així fins a l'any 2023. Totes les pàgines web pacifistes que inclouen aquest símbol estan al marge de la llei. És possible que VEGAP, l'entitat a què pertanyen els hereus del pintor, no faci res al respecte perquè resultaria escandalós, però si decidís fer-ho, la llei estaria de la seva part.
Bé sap això la Universitat de Màlaga, l’escut de la qual, tal i com diuen els seus estatuts, "ostenta un colom blanc, reproducció de la imatge que apareix a la litografia del malagueny Pablo Ruiz Picasso". Els hereus del pintor van comunicar a la universitat a quant ascendia l'ús d'aquest símbol universal del que són propietaris. Va ser per això que, el 17 de setembre de 2004, la Universitat de Màlaga va anunciar el canvi del seu escut, abandonant així aquest acte de pirateria que feia tremolar els fonaments de la cultura, de l'art i de tota la civilització.
La major part d'aquest món immaterial que és la creació és un vedat privat amb una reixa invisible. El seu ús no autoritzat faculta al propietari a demanar-te un peatge mentre es colpeja el pit, escandalitzat pel teu atemptat a la cultura.
La cançó Happy birthday to you és propietat de Warner i li reporta 2 milions de dòlars anuals en concepte de drets. Segons la legislació nord-americana, cantar aquesta cançó en un restaurant seria un acte de comunicació pública il·legal pel que podrien demanar-te una indemnització.
De Warner és la cançó, però la propietària de les paraules Happy Birthday és Fufeng, una empresa xinesa que les va registrar com a marca a 25 països per la seva popularitat i significat positiu. Amb l'excepció dels límits legals, aquestes paraules no poden usar-se sense el consentiment dels seus propietaris.
El grup Lyons, propietari d’un personatge anomenat Barney, un dinosaure de color púrpura, ha enviat més de 1.000 cartes a amos de botigues de disfresses perquè manté que el costum de molts pares de disfressar-se de dinosaure per l'aniversari dels seus fills viola els seus drets. Demostrant que les lleis no són tan restrictives, un portaveu de Lyons tranquil·litza els pares dient-los que poden vestir-se de dinosaure: "l'il·legal és que es disfressin de dinosaure de color púrpura, independentment del to de púrpura que sigui."
Als Estats Units algunes places públiques ja no ho són tant gràcies al copyright. L'Ajuntament de Chicago impedeix fer fotografies en parcs on s'exposen escultures. Si ho fas, la policia t'informarà que "el parc té copyright".
Fins i tot el silenci és propietat d'algú. El grup musical Planets va incloure en el seu últim disc una cançó que consistia únicament en 60 segons de silenci. Poc després de la publicació de la seva obra, van ser demandats per plagi pels hereus de John Cage, que temps enrere havia gravat i publicat 237 segons de silenci total. Mike Batt, dels Planets, prenent-se a broma una demanda que anava seriosament, va considerar que el seu silenci era millor que el de Cage, perquè havien aconseguit dir el mateix en menys temps. Finalment, el litigi es va resoldre amb un acord extrajudicial pel que Batt va pagar una indemnització de sis xifres no revelada.
Pedro Farré, de la SGAE, en relació amb la propietat intel·lectual, opina que és un principi universal que "qui produeix alguna cosa està legitimat moralment i jurídicament per apropiar-se del que produeix." És habitual reforçar les opinions apel·lant a la naturalesa o a l'univers, malgrat que aquest principi que Farré qualifica d’universal no regeix precisament el sistema econòmic de la major part del planeta, on és el patró qui s'apropia d'allò que ha produït el seu assalariat. Deixant això de banda, la clau d'aquesta frase és la idea que Farré té de l'apropiació dels productes de l'intel·lecte com si fossin coses tangibles. L'important no és si algú ha d'apropiar-se del que produeix amb el seu intel·lecte, sinó de si pot fer-ho. Si no és així i les lleis pretenen aconseguir-ho a base de ficcions i murs imaginaris, la realitat social xocarà amb aquesta mentida. Els usos quotidians d'una gran part de la població descobriran l'absurd de pretendre encerclar el vent.
No només la propietat; la possessió és una altra institució jurídica que també trontolla. Segons el Codi Civil, "la possessió, com a fet, no es pot reconèixer en dues personalitats diferents." Si és així, la propietat intel·lectual no es pot posseir, perquè admet que diverses persones, en puntes oposades del planeta, poden gaudir d’una obra sense exclusió de les altres.
Els defensors del copyright més restrictiu s’entesten a assimilar la còpia o l'ús no autoritzat de les obres amb el robatori. Però la consciència dels ciutadans no comprèn aquesta assimilació absurda entre el món físic i el virtual i, quan copien, el fet d'haver copiat no els impedeix dormir tota la nit d'una tirada. No es tracta, com diu Teddy Bautista, d'un "problema de la societat" o de la pèrdua "d'uns valors morals". No és que la corrupció s'hagi apoderat de l'ànima de la societat. Es tracta simplement que, per més que la propaganda ho intenti, el sentit comú actual no accepta com normal que quelcom físic i tangible tingui el mateix tractament que quelcom eteri i inabastable.
Per al llibre El Dret de Propietat. Una Relectio, la primera nota definitòria del dret de propietat és la corporalitat de l'objecte, de manera que només es pot anomenar propietat a la titularitat sobre béns immaterials “quasi per comoditat de la ment”.
El que s'ha dit fins ara no vol dir que no existeixin els drets d'autor o que no hagin d'existir. Els autors tenen drets sobre les seves obres, però no poden posseir-les ni ser els seus propietaris en el sentit tradicional. És aquesta visió de propietat la que contradiu la realitat. Mentrestant, les lleis i les amenaces pretenen ser el remei eficaç perquè aquesta distorsió acabi encaixant.
Objecte de la propietat intel·lectual
Com veuen, al cap i a la fi, el dret d'autor constitueix
l'únic salari de l'autor-músic-artista i, amb el temps,
es convertirà en el seu únic patrimoni. Un patrimoni
de què és desposseït setanta anys després de
la seva
mort! Una vegada transcorregut aquest temps, els
creadors i els seus hereus són espoliats del fruit del
seu esforç.
Caco Senante
La propietat no té com a finalitat la seva explotació econòmica, sinó que és únicament un mitjà per aconseguir el seu fi social. Com diu el catedràtic Javier Barnés, “el benefici o renda econòmica que, en les seves diverses formes, pugui obtenir el titular no representa el fi del dret de propietat, sinó que, al contrari, constitueix un mer instrument per a aconseguir la vertadera funció social que se li ha encomanat.”
En concret, i per subratllar aquest caràcter de mitjà destinat a un fi, la propietat intel·lectual ha sigut sempre especialment limitada per les lleis. Aquests límits es justifiquen perquè l'objecte de la propietat intel·lectual, al contrari del que es pretén fer creure, no és ni protegir beneficis econòmics ni mantenir indústries. El monopoli de la propietat intel·lectual es va introduir perquè es pensava que era necessari un incentiu perquè els creadors creessin i beneficiessin així a la societat donant-los una cultura a què poder accedir. Això és així des de l'Estatuto de Ana de 1710, que creava els drets d'autor “per animar als homes il·luminats a compondre i a escriure llibres útils”.
Als Estats Units, en el cas Fox Film contra Doneal, el tribunal ho va deixar clar quan va dir que "l'exclusiu interès dels Estats Units i l'objecte primordial de concedir el monopoli [del copyright] resideix en els beneficis generals obtinguts pel públic a partir del treball dels autors." Fins i tot l'Organització Mundial del Comerç diu que "els governs i els parlaments han conferit als creadors aquests drets com a incentiu per a generar idees que beneficiïn la societat en el seu conjunt." Com diu Richard Stallman, el benefici per als ciutadans és el fi; el benefici per als autors, el mitjà.
Aquest objectiu primordial, aquests beneficis generals obtinguts pel públic, són completament menyspreats pel poder econòmic i ignorats pel poder mediàtic i, sense massa oposició, la pràctica mercantil torna del revés la teoria legal. A poc a poc la protecció del rendiment econòmic de la propietat intel·lectual ha anat menjant el terreny que pertanyia als ciutadans. Devorant drets, els propietaris amplien el seu vedat privat i ja són pocs els que discuteixen la mentida que la propietat intel·lectual es va inventar per a protegir als pocs propietaris que la creuen posseir.
Al contrari de la resta de propietats, que no expiren pel simple transcurs del temps excepte en determinats casos com la prescripció, els drets d'explotació de la propietat intel·lectual tenen data de caducitat. Quan aquesta arriba, les obres passen a ser propietat de tots i la seva utilització és lliure i gratuïta. El domini privat es converteix en domini públic. Aquesta llibertat d'ús afavoreix l'accés a la cultura i la cultura mateixa.
Beneficia a l'accés a la cultura per les mateixes raons per les quals les platges públiques beneficien a l'oci i les carreteres públiques a la llibertat de circulació. El que és de tothom és aprofitat i gaudit per tothom.
Beneficia al desenvolupament de la cultura perquè, al contrari del que durant tants anys se'ns ha fet creure, les muses, senzillament, no existeixen. La inspiració no sorgeix del no-res a individus genials tocats per la mà de Déu. Són les obres que llegim, les pel·lícules que veiem i la música que escoltem les nostres veritables muses, la nostra vital inspiració i el nostre millor aprenentatge. La creació és, en realitat, un procés col·lectiu. Idees alienes que prenem i a les que imprimim la nostra nota personal fent-les diferents; històries ja narrades que, barrejades amb d'altres i amb la nostra imaginació, adaptem i actualitzem; cançons alienes que durant anys s'han colat per la nostra oïda i que són ja unes altres quan surten per la nostra boca.
Shakespeare no seria Shakespeare sense el domini públic, i les seves obres són el que són gràcies a què va poder inspirar-se sense restriccions en el que altres havien construït. L'autor anglès, que escrivia a la velocitat del llamp, avui no podria fer-ho sense comptar amb advocats i una úlcera resistent. La sol·licitud de permisos per adaptar les obres alienes és una tasca que només poden emprendre els que tenen molt de temps i moltíssims diners. El pitjor no és que Shakespeare, si hagués nascut avui, no hauria pogut escriure el que va escriure, sinó que mai no sabrem quants shakespeares han deixat muts les mateixes lleis que van nàixer per a multiplicar la seva veu.
La raó que s'al·lega perquè el domini públic no sigui immediat és que es necessita atorgar uns anys de monopoli al titular dels drets perquè exploti l'obra i així incentivar la creació i, en definitiva, protegir la cultura. No obstant, aquests límits temporals s'amplien tant que donen la volta a la teoria legal, que ara protegeix monopolis a costa de la creació. És a dir, ara es protegeix el mitjà a costa del fi. Els legisladors esborren amb el colze el que firmen amb la mà. El congrés dels Estats Units ha estès la protecció temporal del copyright onze vegades en els últims anys. El límit actual és tan ampli que a la majoria de les obres se les menja el temps i la pols sense que passen al domini de tots. Dels 10.027 llibres que es van editar el 1930, només 174 no estan descatalogats, i a pesar que la resta romanen oblidats, ningú no pot reinjectar-los vida i difondre'ls perquè incompliria les normes que protegeixen la cultura.
La majoria de les obres deixen de donar algun tipus de rendiment econòmic als pocs anys de publicar-se. Que el domini públic comenci diverses dècades després de la mort de l'autor només pot estar pensat per protegir aquesta minoria d'obres que quasi un segle després de nàixer continuen reportant beneficis als titulars dels drets.
El temps de monopoli de les obres s'eternitza, en perjudici de l'accés a la cultura, per a què aquests elegits continuïn rebent rendes pels segles dels segles. Poques vegades aquests amos són els que un dia van crear les obres, sinó les empreses que els van comprar els drets a preu de saldo. Tal i com diu el Manual de la Propietat Intel·lectual de Rodrigo Bercovitz, "tant d'interès o més que els autors i els seus hereus en una major duració dels drets d'autor el tenen els titulars intervius dels drets, que solen ser els empresaris dedicats a l'explotació de les obres. Malgrat les proteccions que el legislador estableix per tractar de garantir que, en efecte, l'autor i els seus hereus aconsegueixin rendibilitzar de forma adequada el seu dret, els que d'una manera o d'una altra passen a exercir-lo i a aconseguir la seva rendibilitat en profit propi són els mencionats empresaris, i, sens dubte, no és poc el que ells han influït en la prolongació de la duració dels drets d'autor per assegurar la rendibilitat de les seves inversions en l'obra."
Mentre el copyright s'eternitza i s'endureix, la creació es fa cada vegada més difícil per a tots aquells que no saben pronunciar les paraules visa or. Els documentals o certs tipus de música basats en la mescla d'altres peces ja existents només poden fer-se si comptes amb una autorització per a cada un dels fragments que utilitzes. La tasca de demanar aquests consentiments és fàcil per gairebé ningú i pagar-los és impossible per gairebé tothom. Quan una persona no pot fer un documental sobre Clint Eastwood sense demanar i pagar els permisos de cada una de les persones que van participar en les escenes que utilitza, és que alguna cosa falla.
L'excessiva duració dels drets d'explotació sobre les obres intel·lectuals incentiva la seva creació o l'asfíxia? La Constitució nord-americana, en la seva enumeració de les facultats del Congrés, inclou la de "promoure el progrés de la ciència i les arts útils, assegurant per períodes limitats a autors i inventors el dret exclusiu sobre els seus respectius escrits i descobriments." Aquest monopoli per temps limitat que s'atorgava per afavorir la creació de la ciència i les arts útils és la teoria; la pràctica és que aquesta limitació es compleix només formalment. Les reformes legislatives han portat que als EUA el temps de duració del copyright no hagi fet més que créixer. A més, en afectar no només a les obres futures, sinó també a les que estaven vigents en aquest moment, tenim com a resultat que, realment, el temps és il·limitat: passa que es va atorgant per fascicles.
L'última d'aquestes lleis d'ampliació, la Llei Sonny Bono, va ser promoguda principalment per executius de l'empresa Disney, interessats en evitar que Mickey Mouse passés al domini públic el 2003. Per un costat hi havia l'interès dels ciutadans que els límits temporals del copyright fossin el més curts possible i, per l'altre, l'interès que aquest encreuament entre mona i ratolí no entrés en el domini públic. Per descomptat van ser els amos de Mickey els que es van sortir amb la seva. La carrera està manegada, i cada vegada que el domini públic està a punt d'aconseguir al copyright de les grans corporacions, a les corporacions els donen 20 anys d'avantatge.
Tenint en compte que el copyright té com a objecte la promoció de les creacions intel·lectuals i el benefici social, la discussió sobre la seva extensió temporal ha de fer-se amb la vista fixa en aquest objectiu. No són els pocs que continuen venent obres diverses dècades després de la mort de l'autor els que han de ser protegits per unes lleis dissenyades per satisfer un interès general. Mark Twain va dir que li agradava l'extensió del copyright perquè "això beneficia les meves filles que no tenen capacitat per a guanyar-se la vida com ho vaig fer jo, i a les que vaig educar com joves senyores que no saben ni aconsegueixen fer res." Encara que aquesta imatge de les dones xoca amb la mentalitat dels que ja han completat l'evolució des de la mona al ser humà, el concepte de propietat del vell Mark, per a molts, no s'ha mogut un pèl des d'aquella data. Els que consideren que els drets d'autor els atorguen la facultat d'ús i abús de la seva propietat intel·lectual conceben qualsevol limitació gairebé com un robatori premés. Als Estats Units, la Nashville Songwriters Association s'ha referit al domini públic com a "pirateria legal", i a Espanya, Caco Senante el considera un espoli del fruit de l'esforç del creador. La protecció del profit d'uns quants per a què les mans invisibles del mercat beneficiïn a tots els altres és la teoria que defenen els que reben les seves rendes de mans visibles i ben visibles.
És desigual la lluita en què s'enfronten els drets empresarials d'uns pocs i el dret dels ciutadans a accedir a la cultura. El legislador transforma els desigs del poder econòmic en lleis, i els mitjans de comunicació els converteixen en notícia o en sentit comú. En els temps del món al revés resulta revolucionari o boig exigir que els drets d'autor serveixin al fi pel qual van nàixer.
Abans poc hi tenien a dir els ciutadans; romanien aliens a aquesta guerra, les baixes i resultats de la qual no apareixien a les cròniques dels diaris. Però va arribar Internet, que va abolir de fet tots i cada un dels postulats que els propietaris havien aconseguit introduir a costa de la resta de la gent. La guerra es va agreujar i es va fer oficial. Era l'hora de la invitació a la por.
i segur que et contesta.