[A partir de la notícia de la presentació de les llicències Creative Commons al nostre país, l'article exposa de forma entenedora el sentit d'aquesta nova visió dels drets d'autor que ha aportat Lawrence Lessig i la seva organització. Fomentar la creativitat alliberant les produccions intel·lectuals de les traves del copyright, afavorir l'accés lliure de tothom a la cultura i permetre la màxima i ràpida difusió de les obres són avantatges socials perfectament compatibles amb la rendibilitat econòmica. Molts autors i artistes han començat a entendre-ho així, i aquestes llicències, resultat de l'esforç de juristes de tot el món, els proporcionen les garanties jurídiques que fins ara no existien.]

La difusió del coneixement mai ha estat tan fàcil i tan assequible. Gràcies a Internet, qualsevol persona pot publicar i distribuir amb un cost mínim i amb un abast potencialment planetari. En aquest context va nàixer, fa dos anys, Creative Commons, un projecte internacional sense ànim de lucre el fi del qual és la promoció del domini públic i la difusió de la cultura mitjançant la creació de noves llicències de copyright. Aquestes noves llicències deixen en mans dels autors la decisió de qui pot usar i copiar les seves obres.

És, en definitiva, el pas de la frase "tots els drets reservats" a l'expressió "alguns drets reservats".

El passat dia 1 d'octubre, a Barcelona, es van presentar les llicències Creative Commons adaptades a la legislació espanyola (Llei de la Propietat Intel·lectual i normes de drets d'autor), en dos idiomes, castellà i català. Tres mesos més tard, el 24 de gener, un grup de creadors, advocats, autors, editors i bloggers va celebrar a Madrid una presentació per a acostar al públic aquesta nova manera de protegir els drets i, sobretot, fomentar el seu ús.

Creative Commons (que té el seu origen en un grup d'experts en dret i ciberactivistes dels Estats Units entre els que es troba Lawrence Lessig) i les seves llicències són una resposta a la rigidesa del copyright tradicional, tot i que no hi està en contra sinó que el complementa. El que s'ofereix és la possibilitat als creadors i artistes de poder especificar que les seves obres es poden distribuir, copiar o modificar, sense que qui ho faci hagi de demanar permís. I tot amb una total seguretat jurídica.

Es pot dir que la principal diferència entre el copyright tal com s'ha conegut fins ara i les llicències Creative Commons és que el primer reserva tots els drets automàticament, per defecte, mentre que a les segones és l'autor qui diu clarament quins drets es reserva i quins allibera.

Per què Creative Commons?

Aquestes llicències parteixen d'una necessitat, i és la que tenen alguns creadors (artistes, acadèmics...) de donar a conèixer els seus treballs a la major quantitat de gent possible i oferir la possibilitat d'usar-los (art gràfic, per exemple), però sense renunciar al reconeixement de l'autoria. També facilita el treball de molts usuaris que necessiten material per a crear al seu torn obres noves (per exemple, un DJ).

Creative Commons naix fonamentalment per a proporcionar una sèrie d'eines jurídiques i informàtiques per a aquests fins. La iniciativa beu del programari lliure i de la seva filosofia.

L'ús per a la gent comuna és tremendament simple: hom tria la llicència més adequada per al seu treball, i Creative Commons proporciona un document estàndard amb la llicència elegida. Aquest document té tres versions: una, en llenguatge jurídic; una altra, en un llenguatge comprensible per a tothom, i una tercera en format html, de manera que al incloure'l en un lloc web es facilita la labor dels que busquen continguts amb aquesta llicència als buscadors, a banda d'informar a l'usuari. A més, aquestes llicències són vàlides en altres països, de manera que el que als Estats Units és CC, aquí també és CC i viceversa.

Aquesta simplicitat, no obstant això, té al darrere un enorme treball en què han estat involucrats, de manera altruista, acadèmics, juristes i col·laboradors de tota classe, segons Javier Candeira, cofundador de Barrapunto, escriptor i un dels directament implicats en la traducció de les llicències a l'espanyol.

On està el negoci?

Enfront dels escèptics que veuen en el fet de regalar les obres una manera de matar l'art, Cory Doctorow (coordinador a Europa de la Electronic Frontier Foundation, coeditor de BoingBoing i escriptor que utilitza les llicències CC) argumenta que "en cada moment crucial de la història dels mitjans, els interessos creats han ploriquejat perquè l'últim invent (ja sigui la impremta, la ràdio, els suports gravables o Internet) estava a punt de destruir la pròpia creativitat; sempre s'equivoquen. Sempre".

I és que són molts els que ja utilitzen aquestes llicències i demostren que pot ser rendible. El propi Doctorow té publicades dues novel·les i diversos contes sota aquesta llicència, i posa com a exemple Down and Out in the Magic Kingdom, que a més va sortir publicada a la major editorial de ciència ficció del món (amb múltiples edicions).

Un altre exemple literari: José Antonio Millán (narrador i editor), que ha escrit una vintena de llibres; la seva última obra, Nueve veranos, està publicada a Internet sota llicència Creative Commons. Ell sosté que qui llegeix les seves obres a la Xarxa, potser les compri per comoditat de format ("per a llegir, el millor és un llibre"), amb la qual cosa poden guanyar diners el seu editor, els seus agents... i ell mateix.

La còpia és la distribució

En altres camps creatius, Ignacio Escolar, periodista i músic (autor de l'article Si us plau, pirategeu les meves cançons) assegura que "compartir els drets d'autor és renunciar a part dels teus ingressos a canvi d'altres beneficis indirectes". "Als músics ens surt més rendible regalar la nostra obra. El nostre negoci és la música (els concerts), no la venda de discos", assegura.

Els exemples es compten per centenars, sobretot al món de les bitàcoles o weblogs (blogosfera), però no només aquí. El diari gratuït 20 minutos ("gratis i lliure", en paraules del seu redactor cap, Ricardo Vila) ha col·locat una llicència CC a la seva versió en paper (el seu web ja tenia llicència copyleft), i funciona gràcies a la publicitat. Es tracta d'un exemple pràctic de com pot funcionar l'anomenada "economia de l'atenció" amb plena seguretat jurídica per a tothom.

No és un tot s'hi val, com tampoc és un tot gratis. És una nova modalitat de copyright, que cedeix certs drets (els que l'autor vulgui) i en reserva d'altres. Ignasi Labastida, responsable del Programa de Millora i Innovació Docent de la Universitat de Barcelona i responsable de l'adaptació de Creative Commons a Catalunya i a Espanya, explica: "No som uns anarquistes, som persones preocupades per l'ús legítim de la cultura i ens interessa que s'expandeixi sense que el benefici econòmic sigui una barrera".