[A partir d'una imaginativa i divertida faula de molt recomanable lectura (“La màquina de duplicar pa”), l'autor d'aquest article ens invita a reflexionar sobre el procés i particularment sobre els arguments que han portat a prohibir la lliure còpia i distribució del programari, i pronostica que, al ritme actual de creixement del programari lliure, molt aviat aquests arguments quedaran completament en fals.]

Un dels aspectes del programari lliure que més sorprenen al nouvingut és que l'autor no només permeti que el seu treball sigui copiat i distribuït lliurement, sinó que a més anima l'usuari a què ho faci. En general, tant l'autor com l'usuari com qui rep el programa que es copia queden contents. I no obstant, això sembla anar en contra d'una idea que hem sentit moltíssim en els últims anys: no s'ha de copiar programari. Què està passant aquí? Havies pensat alguna vegada en això?

La màquina de duplicar pa

Oblidem-nos per un moment de GNU/Linux, del programari (lliure o no) i de la còpia de programes. I fabulem un mica. Imaginem que, en alguna part del món, en una prestigiosa universitat, algú construeix un invent completament imprevist: la màquina de duplicar pa. És una màquina meravellosa. Gairebé no consumeix energia, la pot manejar qualsevol, es pot construir per milions a baix cost, i no necessita matèries primeres ni manteniment. El seu funcionament és simple: introdueixes una peça de pa per una banda, i en surten dos per l'altra. La segona és indistingible de la primera: igual de sana, igual de nutritiva, amb el mateix sabor. I el procés es pot repetir indefinidament, utilitzant les peces de pa originals o les noves que ha produït la pròpia màquina. Molts ja veuen els problemes mundials de fam finalment resolts. Es pensa immediatament en els duplicadors d'enciams, filets, pastanagues, llenguados i molts altres aliments....

Però abans que res d'això no passi, comença una campanya de publicitat en tots els mitjans. En ella apareixen drogoaddictes, assassins, lladres... i duplicadors de pa. El lema de la campanya és: Cada vegada que algú utilitza el duplicador de pa, tots hi perdem. La campanya està dirigida per les associacions de forners, amb diners de tota la indústria de l'alimentació. Apareixen en totes les cadenes de televisió, en tots els diaris, en totes les emissores de ràdio opinions a favor dels forners i en contra dels que estan començant ja a duplicar pa. Es plantegen qüestions com Si es permet la màquina de duplicar pa, qui assegurarà que tindrem innovació, i nous tipus de pa? o Si no es prohibeix la màquina de pa, de què viuran els forners? Immediatament es proposen legislacions que prohibeixen la fabricació, comercialització i ús de màquines duplicadores de pa, i es comença a considerar èticament reprovable duplicar pa... Amb el temps, les legislacions es posen en vigor, es creen branques específiques de la policia per a perseguir la còpia il·legal de pa, i els forners, ja organitzats, comencen una campanya perquè els productors independents de pa hagin de pagar drets per les receptes dels tipus de pa més habituals.

Una faula sense sentit?

Bé, tornem a la realitat. Per què explico tot això? És que tinc una vena oculta de contacontes amb estranyes moralitats? No crec... El de les barres de pa el vaig sentir fa temps a Richard Stallman, i resulta que és una cosa que tenim aquí ja... gairebé. Si en comptes de pa parlem de programes, la màquina duplicadora la tenim gairebé tots al nostre PC. De fet, en tenim de diversos tipus: Internet, la disquetera, el duplicador de CDs. La veritat és que des de fa uns anys, els humans disposem d'una cosa única a la història: tenim màquines que poden duplicar no només programes sinó qualsevol tipus d'informació a un cost pràcticament ridícul.

Fins fa poc (en termes històrics) copiar informació era car i difícil. Els copistes medievals hi dedicaven tota la vida, i així i tot només els donava temps de copiar uns quants pergamins. La impremta va millorar molt les coses, però no tothom tenia una impremta, i amb ella no sortia econòmic fer poques còpies. I per a distribuir-les i elegir què es copiava va nàixer una immensa indústria: la indústria editorial. La impremta i aquesta indústria, junt amb altres factors, van ajudar que la producció d'informació escrita cresqués com mai.

Quan van aparèixer els ordinadors i es van començar a distribuir programes, es va utilitzar una organització semblant a la del material imprès. I així van nàixer grans empreses de programari la labor de la qual és molt semblant a la dels editors. Per a què aquestes empreses poguessin funcionar, la societat, a tot el món, va decidir que calia aplicar als programes una legislació semblant a la dels llibres, i en general es va prohibir la còpia de programes si l'autor no donava permís. I l'autor, normalment, no donava permís. En alguns països això va semblar poc, i es va decidir que també es podia prohibir als propis autors aplicar certes idees a l'hora de fer programes. Les lleis que prohibeixen la còpia de programes són les lleis de drets d'autor ( copyright) i les que prohibeixen la utilització de certes idees són les lleis de propietat industrial (patents). La motivació per a aquestes lleis, en el cas del programari, és semblant: se suposa que afavoreixen la innovació, asseguren que tots tinguem prou quantitat de programes i que tinguin qualitat, i permeten que els programadors visquin dignament.

Però tot això no invalida el fet fonamental: tenim una màquina que permet duplicar els programes a cost pràcticament zero. Si la societat decideix no usar-la ha de ser per poderoses raons. Si en algun moment quedés clar que pot produir-se prou quantitat i qualitat de programes sense prohibir la còpia... quin motiu tenim per a prohibir-nos aquest dret?

I, no obstant, es mou

Fa ja molts anys, en aquest oceà de pressió contra la còpia de programari, va haver-hi un grup de gent que mai no va deixar de compartir els seus programes, i de deixar que altres els repartissin a qui volguessin. Amb el temps, aquesta comunitat va créixer i va créixer. De produir només unes quantes eines per a programadors va passar a generar mils i milers de programes per a tots els públics, des de processadors de text fins a navegadors de web. D'estar composta fonamentalment per voluntaris treballant en el seu temps lliure, va passar a ser un focus de diferents tipus de gent, molts pagats per empreses, molts amb les seves pròpies empreses. De comptar només amb quantitats mínimes de diners obtinguts venent camisetes es va passar als diners de les inversions de capital de risc, de fons de pensions i d'accionistes. Dels individus independents i les empreses unipersonals es va passar a tenir també multinacionals en el joc. I de ser un grapat de programadors en alguns llocs concrets es va passar a una comunitat de mils i milers de programadors repartits per tot el món.

I a pesar d'aquest procés, que ha canviat tantes coses, que ha causat tantes tensions, i que ha produït tants programes, una cosa va quedar sempre clara: si tu reps un programa lliure, tens dret a copiar-lo per als teus amics, per als teus clients, per a qui sigui. I això és bo per a tu, per als teus amics, per als teus clients... i per a l'autor del programa.

És fàcil entendre com aquest mecanisme et beneficia a tu, als teus amics i als teus clients. És més llarg d'entendre com beneficia l'autor del programa, però és un fet que és així. Molts programadors viuen ja del programari lliure, bé rebent ingressos directament de qui l'usa, o bé cobrant un sou en alguna empresa que genera els seus ingressos amb un model de negoci basat en el programari lliure. Explicar com pot succeir això, d'on surt el finançament i com es pot créixer i guanyar diners si no es cobra per còpia venuda és llarg d'explicar, i probablement necessitaria un altre article sencer només per a començar. Però a aquestes altures és un fet que això passa, de manera que la pregunta ja no és pas És possible? sinó Com és possible?

Però encara hi ha més. El model del programari lliure no només permet que tu copiïs i distribueixis els programes que rebis. El model del programari lliure funciona millor si ho fas. Cada vegada que estàs copiant un CD de GNU/Linux per a un amic, estàs ajudant a què el programari lliure funcioni millor. Cada vegada que un grup d'usuaris fa una tirada de CDs de Debian i els ven a baix preu en una festa d'instal·lació, està ajudant que funcioni el model del programari lliure. Cada vegada que Red Hat, Mandrake o SuSE venen un CD en un hipermercat, estan ajudant que tots tinguem més i millor programari lliure. Un altre cop explicar aquest fet és complicat, però aquí sí que és fàcil suggerir idees. Un nombre més gran d'usuaris suposa un major mercat. Suposa acostar-se més a ser el número 1 en aquell sector. Suposa ser l'estàndard de referència. Suposa molta gent interessada a aprendre a usar aquell programa, i molta gent i moltes empreses disposades a pagar per serveis al voltant d'aquell programa. Molts programadors interessats a col·laborar amb millores i correcció d'errades. Cada vegada que dones una còpia d'un programa lliure a un amic, estàs ajudant que tota aquesta enorme roda giri... en la direcció que més et beneficia.

La gran pregunta

Naturalment, si tot això és cert (i hi ha milions d'usuaris que diuen que sí que és cert), tenim un model de producció de programes que ha demostrat que és capaç de produir prou quantitat i qualitat per a molta gent. Serà capaç de generar prou qualitat i quantitat per a la majoria de la gent? Per a tota la gent? Només el temps ho dirà, és clar. Potser tot això no sigui més que una bombolla que es desinfli en uns mesos, i de la qual ningú no se'n recordarà d'aquí a uns anys. Potser cap empresa sigui capaç de trobar un model de negoci que li permeti tenir ingressos sanejats de forma estable. Potser deixarà d'innovar-se en el programari lliure, i potser mai no hi haurà programes lliures en molts sectors. Però si la tendència actual continua, la situació serà més aviat la contrària. Si seguim pel camí dels últims anys, en poc temps tindrem una sanejada indústria del programari lliure, amb una poderosa comunitat de programadors i usuaris satisfets al voltant.

I si tot això és cert, podem tornar a la gran pregunta, i dir: quin motiu tenim per a renunciar al dret a copiar programes? Realment és necessari prohibir la còpia per a arribar a tenir el programari que necessitem? I més enllà: si podem tenir el programari que necessitem sense prohibir la còpia (ni de programes ni d'idees), no seria millor permetre-la sempre, ja que en absència d'altres problemes els usuaris hi guanyarien molt?

Un canvi de tendència?

Encara estem dins d'una tendència que sembla portar-nos cap a més i més restriccions legals al nostre dret a copiar programari. Les legislacions sobre drets d'autor en informàtica són cada vegada més estrictes, i les penes que s'apliquen són cada vegada més grans. I potser això sigui bo per al desenvolupament del programari lliure: com més presoner es trobi un usuari de les empreses del programari propietari, més motivat estarà per a provar amb les opcions lliures.

Però en aquest entorn és important no perdre de vista la situació de base: l'únic motiu per a perseguir la còpia és que això serveixi per a motivar els autors a desenvolupar més i millors programes. L'única raó per la qual, en les societats democràtiques, podem permetre que se'ns obligui a pagar a un particular per una cosa que podríem fer gratis, seria el fet que això beneficiés a la societat en el seu conjunt (en el cas del programari, generant suficients recursos per a garantir que es desenvolupi més programari de qualitat). Si en algun moment això deixés de ser cert, no hi hauria gaires motius per a aquesta prohibició, no creus?

I almenys hi ha una comunitat (la del programari lliure) en la que això ha deixat de ser cert. Per ara, encara no s'ha demostrat el cas general, però ja tenim casos particulars. Així que atenció als propers anys... i compte amb les idees preconcebudes. Si tens un dret, no renunciïs a ell sense bons motius. Segueix usant programari lliure i dóna una oportunitat a la realitat per a canviar... cap a millor.