[El prestigiós advocat Sánchez Almeida és un dels pioners del ciberactivisme al nostre país. En aquest article, a més de rememorar part de la seva trajectòria en defensa dels ciberdrets, aprofundeix en alguns dels arguments amb més transcendència jurídica i social en contra del programari privatiu: l'ocultació del codi font, comparable amb el que seria l'ocultació del codi jurídic als ciutadans, comporta la negació dels drets fonamentals de l'ésser humà, que queda convertit en un ninot de joc d'ordinador en mans de les empreses que posseeixen el codi. En aquest context, la presa de consciència de l'espoliació a què són sotmesos els programadors pot ser determinant.]

Jaime Suárez Quemain (1950-1980),
periodista salvadorenc assassinat

1. Som codi

He vist coses que vosaltres no veureu mai, llevat que compreu el mateix programa que jo. He viscut set vides diferents recorrent els paratges ardents d'Ascalon destruït. He escalat en solitari els Pics Esgarrifosos. He afrontat l'Ascensió a la Roca de l'Auguri per a obtenir el do de la Visió Vertadera. I tot per a convertir-me en un vulgar Elegit, un més del milió d'usuaris que han pagat 50 euros per una llicència de Guild Wars.

Els ciutadans del ciberespai viuen en una permanent il·lusió de llibertat. Tot el que fan està condicionat pel codi, però ells creuen que els seus avatars són lliures, que poden afrontar qualsevol desafiament, perquè per a això són Portadors de la Flama. N'hi ha prou amb examinar les regles de l'univers Guild Wars, a tall d'exemple, per adonar-nos de la nostra insignificància enfront del poder del Codi.

Som codi. Primer que res, codi genètic, per descomptat: un codi ple d'errors, i orientat exclusivament a la supervivència, una supervivència en què no hi ha condicionants morals. Per damunt d'aquest codi, se'n superposen molts altres: els codis morals, els codis religiosos, els codis jurídics, i ara en el ciberespai, els codis informàtics.

Un dia vaig veure una pel·lícula, “Nen ningú”, de José Luis Borau, protagonitzada per Rafael Álvarez, “El brujo”. Em va cridar l'atenció una seqüència del film, en la qual el protagonista acudeix a un planetari. Quan l'astrònom li confirma la seva sospita que el moviment de tots els cossos celests està condicionat per regles fixes i inamovibles, es formula una pregunta atroç. Tan atroç com totes les preguntes filosòfiques: “Si cap cos de l'univers és lliure, com puc ser-ho jo?”

Resoldre aquesta pregunta s'ha convertit en l'obsessió de la meva vida.

2. El codi és ple d'errors

Els advocats i els hackers s'assemblen bastant. Per al sistema de repressió de l'Estat, conegut eufemísticament com a sistema d'administració de justícia, els advocats som un gra purulent. Executiu, legislatiu i judicial, els tres poders de l'Estat, coincideixen en aquest punt: tot funcionaria millor sinó fos per aquesta pesta d'advocats. Els poders públics són L'Analista, L'Arquitecte del Sistema. I per a ells els advocats són hackers: viuen de descobrir defectes en El Codi.

Encara que potser el problema és que tot el Codi es basa en una falsedat. Quan es proclama als quatre vents una Declaració Universal de Drets Humans, els Estats que mantenen alçats Murs de la Vergonya es converteixen en simples organitzacions mafioses, l'únic objectiu de les quals és mantenir intacte el sistema d'explotació.

Igualtat, llibertat, intimitat, seguretat, drets a la lliure expressió, a la lliure associació... tot està condicionat per un sistema econòmic. Mentre aquests drets no pertorben el procés d'acumulació, són útils. Però quan es posa en perill la maquinària productiva...

El meu treball es basa a buscar errors en el codi, trobar on es van equivocar l'estat o els seus servidors. En moltes ocasions descobrir o no el bug pot suposar per a algú una diferència de quatre anys de presó. I porto en això des de 1987, defensant persones a qui el sistema denominava pirates. Durant la major part del temps transcorregut des de llavors, no em plantejava massa reflexions filosòfiques; l'única cosa important era aconseguir sentències absolutòries.

Amb el temps vaig descobrir que la trama era molt més complexa, i de quina manera. Fins i tot em vaig assabentar que això que portava fent des dels anys vuitanta tenia un nom, que com tantes altres coses, havien inventat els nord-americans: ciberdrets. Doncs vaja.

3. Trastejant al codi màquina: els ciberdrets

Allà pel 1998, i amb motiu del cas Hispahack, vaig tenir el plaer de conèixer a la persona que més ha influït en la meva trajectòria posterior: David Casacuberta. L'organització que presidia, Fronteres Electròniques Espanya (FrEE), es va interessar immediatament pel cas i va mostrar públicament la seva solidaritat amb els hackers perseguits.

A Fronteres Electròniques vaig aprendre que la lluita per les llibertats era molt més que simples escaramusses de jutjats. Es podia guanyar un cas, dos casos, molts casos, però l'enemic sempre tindria més poder, més diners i més i millors advocats. I a la llarga guanyaria sempre.

En aquells anys el ciberactivisme estava en bolquers, i això el feia més divertit. Va ser allí on vaig tenir el meu primer contacte amb el món del programari lliure. I va ser allí on es va organitzar una de les primeres campanyes de difusió del programari lliure a l'administració pública. Vam decidir enviar una carta a tots els nostres alcaldes, demanant-los que l'administració municipal instal·lés programari lliure.

Érem joves, feliços i indocumentats, i no sabíem l'embolic en què ens estàvem ficant. La carta era força naïf, però què volen que els digui, aquella Internet, FrEE i jo érem així:

Senyor/a alcalde (o alcaldessa):

Enhorabona per la seva recent elecció (o reelecció). Aprofitant que el nou consistori és a punt de començar a desenvolupar els projectes pels que ha estat escollit per als pròxims quatre anys, he decidit dirigir-li aquestes línies. Com a ciutadà preocupat per les finances públiques, m'agradaria que el nou equip municipal pogués reduir els impostos, tal com figurava en les seves promeses electorals.

Seguint la línia d'actuació d'altres administracions públiques, i aprofitant els canvis que han d'introduir-se en atenció a l'efecte 2000, sol·licito per mitjà del present escrit que l'Ajuntament que Vostè dirigeix implanti programari lliure en tots els seus ordinadors.

El programari lliure és aquell que, en oposició al programari propietari, no requereix el pagament de cap llicència, podent copiar-se sense necessitat de sol·licitar autorització als titulars dels drets d'autor. Entre els principals avantatges d'aquest programari es troben els següents:

Adaptabilitat: El programari lliure és més adaptable ja que no hi ha cap obstacle ni tècnic ni legal per a la seva modificació. Un ajuntament, comunitat autònoma o organisme estatal pot agafar qualsevol programa lliure, d'arquitectura oberta, i modificar-lo segons els seus propis interessos (al cap i a la fi els de tots) sense tenir que donar explicacions a cap empresa i sense cap altre cost que pagar al programador que realitzi les modificacions. En el món del programari propietari aquest exercici resulta molt més complex.

Economia: La majoria dels sistemes operatius oberts, com Linux, FreeBSD ... i dels programes que funcionen en aquests sistemes, com tots els generats sota la llicència GNU, són gratuïts. Cal comparar aquest fet amb els preus astronòmics i moltes vegades sobrevalorats del programari propietari.

Accés Universal: Quan un sistema és gratuït, això implica que és a l'abast de moltes més persones. Si l'administració opta per programes propietaris, només les persones de poder adquisitiu per a adquirir programari comercial podran comunicar-se amb ella. Al contrari, amb programari lliure una persona pot tenir connexió a Internet, processador de textos, bases de dades, etc. sense necessitat de gastar grans quantitats de diners en el sistema operatiu i programes associats. D'altra banda, aquells que per comoditat vulguin treballar amb programari propietari podran comunicar-se també amb l'administració, perquè aquests sistemes poden emetre també documents en formats com l'ASCII, RTFM, etc. que comparteixen amb altres plataformes.

Fiabilitat: Amb el programari lliure, l'administració sap exactament com funciona el programa i quin tipus d'operacions realitza a la màquina, de manera que els errors es detecten mes fàcilment i resulta molt senzill modificar el programa perquè s'adapti el millor possible a les xarxes i màquines que formen l'estructura informàtica d'una administració pública. El sistema propietari, al ser tancat, dificulta i fins i tot impossibilita aquests exercicis.

Seguretat: Si el programari és lliure i per tant de codi obert, l'administració pot saber exactament que fa el programa, com es comentava a l'anterior punt, i per tant quins forats de seguretat presenta. Encara més, en un sistema obert no es poden confeccionar programes amb trampes o portes posteriors que acumulen informació sobre l'usuari sense avisar-lo, que envien informació confidencial a terceres persones no de confiança, etc. La xarxa informàtica de l'administració pública és i serà sempre un objectiu prioritari per a possibles intrusos no desitjats. Per això un sistema segur és simplement vital. D'altra banda, la mala fe expressa de certes empreses com Microsoft introduint portes posteriors per a recopilar informació sobre l'usuari de forma no autoritzada i sense advertir-ho, demostra la importància d'un sistema obert, on aquesta mena de trucs són impossibles.

Espero que l'anteriorment exposat serveixi de reflexió als nostres representants públics, i prenguin la decisió d'implantar programari lliure a tota la informàtica municipal.

Reiterant la meva enhorabona per la seva recent elecció, rebi una atenta salutació.

Ha plogut molt des d'aquesta carta. Molts dels polítics que llavors la van rebre van pujar d'escalafó. Algun va arribar a president d'un govern autonòmic. I amb el temps, van aprendre a treure rendibilitat política del ciberactivisme internàutic.

4. Codi binari i codi jurídic

La coses explicades de forma senzilla arriben millor. Aquest era l'avantatge de la carta a l'alcalde, la podien entendre fins i tot els polítics, i ja és a dir. En ella s'hi resumeixen tots els avantatges del programari lliure. Però hi faltaven dues dades essencials, que vaig aprendre gràcies a dues persones també essencials en la meva formació com a ciberactivista: José Manuel Gómez i Lawrence Lessig.

Al març del 2001 em vaig veure ficat de nou en una campanya virtual. A José Manuel Gómez, editor de Kriptópolis, no se li va ocórrer altra cosa que embolicar-se en una Campanya pel codi obert a l'administració. De totes les raons en pro del programari lliure que s'esmentaven a la carta als alcaldes, es va decidir apuntalar la campanya en la raó de major pes per a l'Administració pública: la necessitat de garantir que les dades personals dels ciutadans en mans de l'Administració, així com els secrets oficials, es trobessin adequadament protegits.

Estàvem més sonats que les maraques de Machín. N'hi ha prou amb repassar quines eren les peticions del manifest de campanya:

- Proscripció en els sistemes informàtics oficials de tots aquells programes i sistemes operatius dels que no es disposi del codi font.

- Ampliació de les potestats de l'Agència de Protecció de Dades, a fi que pugui fiscalitzar l'actuació dels poders públics en la protecció de dades personals, podent exigir a aquests la instal·lació de programes i sistemes operatius de codi obert.

- Elaboració de normes legals que impulsin i promocionin, mitjançant subvencions públiques, l'elaboració de sistemes operatius i programes de codi obert, establint primes a les empreses espanyoles que inverteixin en la investigació i desenvolupament d'aquest tipus de programari.

- Compareixença davant del Congrés del director del CESID, a fi d'informar -en la mesura que això no afecti a la seguretat nacional- sobre quin tipus de programes custodien la seguretat dels secrets oficials.

Seguretat informàtica, aquesta era la clau. Una cosa que no podia garantir el codi del programari propietari, al estar ocult per a l'usuari. Com es deia en el text de la campanya, els programes de codi propietari impossibiliten que l'usuari sàpiga exactament com funciona el programa i quin tipus d'operacions realitza a la màquina, amb la qual cosa ni tan sols els serveis d'intel·ligència poden detectar la instal·lació de possibles portes posteriors o fallades del programa que permeten l'accés d'intrusos als secrets oficials. Problemes que no existeixen quan s'utilitzen programes de codi obert, que permet verificar qualsevol trampa instal·lada al programari.

Els polítics autonòmics dels que els parlava abans també van prendre bona nota. Entre altres coses perquè van anar descobrint que a l'hora de gastar diners públics, és millor deixar-los en mans de famílies pròximes que enviar-los a empreses americanes. Microsoft no dóna rèdits electorals, i és molt més intel·ligent, des del punt de vista de la supervivència política, promocionar a la petita i mitjana empresa situada a la circumscripció electoral. Dic això sense el menor cinisme.

Fins aquí els arguments estrictament “informàtics”. Faltava el més important, la raó de més pes: la seguretat jurídica. Aquesta raó ens la va donar Lawrence Lessig.

Massa vegades se circumscriu la figura de Lawrence Lessig en el moviment per la cultura lliure. Creative Commons i tota la seva parafernàlia associada ha eclipsat, al meu modest entendre, les reflexions més importants del gran pensador jurídic nord-americà. Cultura Lliure és un llibre més fàcil de llegir que El Codi i altres lleis del ciberespai, però és en aquest on es poden trobar les millors reflexions de Lessig al voltant de les quatre potes del ciberdret: llibertat d'expressió, dret a la privacitat, propietat intel·lectual i sobirania.

I és a El Codi on Lessig formula la tesi fonamental per a exigir l'abolició del secret del codi propietari: si el codi informàtic condiciona la nostra conducta al ciberespai tant o més que el codi jurídic, el codi ha de ser públic. No pot mantenir-se en secret un codi del que depenen les llibertats dels ciutadans.

Aquesta mateixa reflexió pot trobar-se al pròleg que Lawrence Lessig va escriure per a una recopilació d'articles de Richard Stallman: “Una societat lliure està regulada per lleis. Però hi ha límits que qualsevol societat lliure posa a aquesta regulació legal: cap societat que mantingui les seves lleis en secret podria anomenar-se, mai, lliure. Cap govern que amagui les seves normes als governats podria incloure's, mai, en la nostra tradició. El Dret governa. Però només, precisament, quan ho fa a la vista. I el Dret només està a la vista quan els seus termes poden ser coneguts pels governats o pels agents dels governats –advocats, parlaments.”

Un poble lliure no pot estar sotmès a lleis secretes. Els éssers humans que viuen sota el poder d'un codi tancat no són ciutadans, són simples ninots de Guild Wars. Podran creure que viuen una aventura única en primera persona, però seran simples avatars en mans d'un poder arbitrari i omnímode. I mai no podran sortir-se del guió establert.

Ho vaig explicar aquest mes de febrer al Senat, per a fonamentar una petició concreta al nostre actual Govern i en concret al ministre d'Indústria José Montilla, que a diari exerceix aquest funambulisme polític conegut amb l'eufemisme de “neutralitat tecnològica.” No pot haver-hi neutralitat en matèria de drets dels ciutadans, l'estat no pot ser neutral pel que fa a drets fonamentals. El paper de l'Estat ha de ser remoure tots els obstacles que impedeixin l'efectiu exercici d'aquests drets. I el programari propietari ho impedeix, en la mesura que són lleis ocultes que no han sigut debatudes al Parlament.

Els ciutadans tenen dret a saber les normes que regeixen aquells espais en què exerceixen les seves llibertats. El ciberespai només serà terra de llibertat si el seu codi és lliure.

5. Cadenes de codi

“La meva mare sempre em deia que s'aconsegueix el que es paga. Les persones que estan ajudant ara amb el programari lliure són les persones que estan sent pagades durant el dia per empreses com Autodesk. Si no tinguessin a algú que els pagués un salari, no crec que estiguessin tan ansiosos pel programari lliure. Vostè podria fer periodisme lliure, però com menjaria? La forma en què es practica el periodisme lliure avui en dia és que rebre un salari durant el dia i a la nit fer els weblogs.”

Són les cíniques paraules de Carol Bartz, directora general d'Autodesk, en una entrevista per a Ciberpaís. La veu de l'enemic, que sempre convé escoltar, perquè reflecteix aquelles parts de la realitat que més temem. És cert que hi ha persones que poden viure del programari lliure, però no són la majoria. El que no diu l'executiva agressiva és que bona culpa d'això la té la vigent Llei de Propietat Intel·lectual.

La major part dels programadors que treballen per a empreses tenen menys reconeixement com a autors que l'últim maquillador d'una sèrie de televisió . A diferència d'aquests, a diferència de qualsevol altre autor d'obres intel·lectuals, els programadors assalariats no tenen dret, a priori, a sortir en els crèdits del programa.

L'article 97 de la vigent Llei de Propietat Intel·lectual estableix que quan un treballador assalariat crea un programa d'ordinador, en l'exercici de les funcions que li han sigut confiades o seguint les instruccions del seu empresari, la titularitat dels drets d'explotació corresponents al programa d'ordinador així creat, tant el programa font com el programa objecte, correspondran, exclusivament, a l'empresari, excepte pacte en contrari.

Es tracta d'una presumpció legal: tot el que es programa en una empresa és de l'empresa. El programador no té ni el dret moral d'autor que assistiria a qualsevol altre artista. Es tracta d'una discriminació per als programadors: els autors assalariats d'altres tipus d'obres es regeixen per l'article 51 de la Llei de Propietat Intel·lectual, que disposa que a falta de pacte escrit, s'entenen cedits els drets en exclusiva i amb l'abast necessari per a l'exercici de l'activitat habitual de l'empresari en el moment del lliurament de l'obra realitzada en virtut de la dita relació laboral. Cessió pressuposa autoria, i l'article 51 delimita l'abast de la mateixa. En canvi, els programadors no són ningú: no són autors, l'única autora és l'empresa.

La paraula és alienació. Amb el consentiment de tots aquells que s'omplen la boca parlant de propietat intel·lectual, determinats autors són desposseïts del fruit del seu intel·lecte, sense reconèixer-los cap tipus de dret. Ni econòmic ni moral: la pirateria mai no va arribar tan lluny.

Lleis com aquestes, unides a les clàusules contractuals abusives, han permès que un programador estigui en aquest moment condemnat a tres anys de presó per tenir a casa seva part del codi que ell mateix havia escrit. Pensem en això: anar a la presó per emportar-se a casa la seva pròpia creació. Si a més explico que es tracta de la primera sentència en què es va discutir si podia considerar-se secret d'empresa un codi sota llicència GPL, l'absurd està servit. Un absurd de tres anys de presó.

Alienació: aquesta és la situació real, la vertadera posició del creador assalariat de codi informàtic. Sé que la paraula creador no li agrada a Richard Stallman, i precisament per això la pronuncio. Per a recordar-los a aquells que es creuen lliures allò que veritablement són: creadors desposseïts de la seva creació.

6. Codi lliure, homes lliures

Deia al principi que el Sistema es basa en una gran farsa. Una farsa que ningú no va definir com Kafka, de forma extensa en El Procés i de forma resumida en el seu conte Davant de la Llei. Proclamem solemnement la vigència dels Drets Humans en el nostre territori, lluitem per implantar-los en un món virtual, i tanquem els nostres Murs de la Vergonya amb filferros.

De la mateixa manera, les llibertats formals que reivindiquem al món real i a Internet, al carrer real i al carrer virtual, es queden en res en creuar els murs de les empreses. La situació que he explicat respecte a l'espoliació del patrimoni intel·lectual dels obrers informàtics, es repeteix en tots els restants drets que pomposament reconeix la nostra Constitució.

La llibertat d'expressió i el dret a la intimitat es posen permanentment en qüestió. Intentin criticar a la seva empresa, amb nom i cognoms, des d'un blog. Intentin dir el que veritablement pensen dels seus caps a través d'un correu electrònic. Intentin utilitzar un programa de xifrat a l'ordinador de la seva empresa.

Com en tantes altres ocasions, oblidar la història ens condemna a repetir-la. Per a veure quines seran les lluites del futur cal mirar cap al passat: els drets socials no s'aconsegueixen baixant el cap, ni refugiant-nos en paradisos artificials. Només s'aconsegueixen prenent consciència de la situació d'alienació.

En les lluites socials dels dos últims segles, la difusió de les idees a peu de carrer no va ser obra d'intel·lectuals, advocats, escriptors ni periodistes. Van ser obrers industrials, linotipistes, tipògrafs, els que es van tacar els dits amb la tinta revolucionària. Ells van ser la infanteria de xoc, l'exèrcit de les idees que van canviar el món.

Avui com ahir. Els programadors són els tipògrafs del segle XXI. En ells està la clau: poden decidir ser simples servents, o prendre consciència del seu paper creador. Perquè en les seves mans, en el codi que programen les seves mans, pot residir un dia la llibertat de tots nosaltres.

I la llibertat és d'aquell que posseeix el seu propi codi.