David Bravo és advocat, especialitzat en noves tecnologies, i un dels més actius batalladors en favor d'una legislació que tingui en compte la nova realitat i els usos d'Internet en l'àmbit de la propietat intel·lectual. El passat estiu va veure la llum el seu primer llibre d'assaig, Còpia aquest llibre, on l'autor expressa les seves opinions respecte a la propietat de les obres en l'àmbit digital i remarca la incompatibilitat entre les lleis actuals i els costums socials del món virtual.

- És legal, segons la legislació espanyola, compartir arxius mitjançant sistemes P2P com Emule o altres?

- És legal descarregar obres d'Internet si no es té ànim de lucre i si és per a ús privat. Tan legal com gravar una pel·lícula de la tele o una cançó de la ràdio. Dit això, hi ha un punt de fricció entre els diferents sectors afectats per aquest tema. La indústria pretén forçar una prohibició insistint que en les xarxes P2P es fa per part dels usuaris una 'comunicació pública' de les obres. La Llei de Propietat Intel·lectual estipula que per a poder comunicar públicament una obra ha d'existir autorització del titular dels drets, per la qual cosa, segons aquests sectors, les xarxes P2P serien il·legals. No obstant, al meu parer, per a què hi hagi 'comunicació pública' ha d'existir una voluntat clara per part de l'usuari i no el mer fet que es produeixi una pujada automàtica de dades simultànies a la descàrrega.

- Però no es pot descarregar una cançó, o una pel·lícula, d'una xarxa P2P sense que altres usuaris obtinguin per Internet els arxius que tenim allotjats en el disc dur...

- Sí, però, com dic, es tracta d'una pujada automàtica de fitxers que es produeix mentre s'està realitzant la descàrrega per a ús privat. Si prescindíssim totalment de l'element de la voluntarietat, com si la voluntarietat fos intranscendent, l'acte de posar la música massa alta, de tal manera que els veïns puguin sentir-la, o de deixar oblidats un parell de llibres sobre un banc públic, seria il·legal. Sabem que no és així, que no es tracta d'actes il·legals, i no ho són precisament per la importància que té la voluntat dels actes. Per a què existeixi comunicació pública ha d'existir un oferiment, una determinada publicitat de l'acte i, en definitiva, una sèrie d'actes positius que tendeixin específicament a aquesta comunicació.

- És legal, segons la legislació espanyola, que l'usuari pagui un cànon que gestionarà la SGAE cada vegada que es compra un CD o un DVD verge?

- La Llei de Propietat Intel·lectual així ho estableix, però el que s'està discutint actualment, en una batalla legal liderada per Javier de la Cueva, és si és constitucional. Com molt bé diu ell, la imposició d'un cànon sobre el CD equival a establir un impost sobre el paper del segle XXI i a favor d'una minoria. El CD no només s'usa per a còpies privades, sinó que també els utilitzen les empreses que compren discos per a guardar les seves pròpies dades. El mateix passa amb els processos judicials, que actualment es graven en aquest suport. En nombrosos casos no s'està exercint el dret a la còpia privada i, malgrat tot, es paga igualment un cànon.

- Com podríem definir d'una manera succinta el concepte de propietat intel·lectual d'una obra?

- En sentit estricte, una propietat intel·lectual és una obra artística, científica o literària sobre la qual l'autor té una sèrie de drets pel simple fet d'haver-la creat. Aquests drets són de dos tipus diferents: drets morals i drets d'explotació. Els drets morals, que són irrenunciables i inalienables, són els que es refereixen al reconeixement de la paternitat de l'obra, el dret a decidir si ha de ser divulgada i en quina forma, el dret a exigir el respecte a la seva integritat, etc. Els drets d'explotació es refereixen a la reproducció, distribució, comunicació pública i transformació de l'obra. Aquests drets, a Espanya, s'extingeixen 70 anys després de la mort de l'autor. Generalment, quan sentim parlar de drets de propietat intel·lectual en els debats de la ràdio o la televisió, s'està parlant dels drets d'explotació.

- Les obres creades o exposades a Internet tenen el mateix tractament que les que es mouen en l'àmbit no virtual?

- Legalment el tractament és el mateix per a qualsevol obra, tant si s'exposa en el món virtual com en el real. Els autors i la resta de titulars de drets de propietat intel·lectual tenen els mateixos drets sobre les seves obres independentment que estiguin exposades en un mitjà analògic o digital.

- És això encertat o hauria d'haver-hi una legislació específica per als mitjans digitals?

- Al meu parer no cal que existeixin dos tipus de legislacions, únicament seria necessari que la Llei de Propietat Intel·lectual fos realista i tingués en compte quins són els usos socials actuals. Actualment ens regim per unes lleis que van ser pensades per regular els drets de propietat intel·lectual en un entorn més o menys controlable, com era l'entorn físic i analògic. El que ha passat és que, amb l'entrada en joc del món digital, l'entorn s'ha tornat pràcticament incontrolable i en el futur serà absolutament incontrolable. Davant d'aquesta situació, l'única manera de frenar el que és una pràctica comuna és intentar instaurar un sistema que persegueixi i espiï a tots i cada un dels ciutadans. Cosa que és impossible i que si ho fos seria aterridora.

- Com ha alterat la revolució de les noves tecnologies la regulació dels drets de la propietat intel·lectual d'una obra?

- Abans que les noves tecnologies revolucionessin el panorama social i comunicatiu, el nombre de còpies privades era menor. Però ara tothom, amb un mínim de coneixements, pot fer una gran quantitat de còpies privades de qualitat d'un disc, d'una pel·lícula o d'un llibre. És més: avui en dia no només es pot accedir a una gran quantitat de material descatalogat o difícil de trobar als comerços, sinó que també es poden aconseguir, via Internet i de manera gratuïta, els discos que es venen a les botigues. Això ha generat un fort xoc entre la indústria i els usos socials majoritaris. Mentre uns defenen la persecució d'aquests actes, una part important de la població defensa el benefici social que li reporten les xarxes d'intercanvi. El curiós és que la raó que es va donar al seu dia, arran de l'aparició de la cinta de casset, per a la introducció de la còpia privada (figura que legalitza l'acte de fer còpies d'una obra per a ús privat) és el dret dels ciutadans a accedir a la cultura. Però quan aquest accés s'ha facilitat molt, gràcies a les noves tecnologies, ja ha deixat de veure's amb bons ulls. Estic segur que l'única raó per la qual les biblioteques romanen encara obertes és simplement perquè s'usen poc. L'accés a la cultura deixa d'anomenar-se així i comença a rebre el nom de pirateria en el moment que el seu exercici pot suposar un descens en els beneficis dels seus mercaders.

- Què es pot fer per arreglar aquesta paradoxa?

- Hi ha dos postures enfrontades que propugnen solucions diferents. La primera postura exigeix que la llei no variï i que s'estengui la legislació de l'àmbit analògic al digital per intentar controlar-lo. La segona postura demana una adaptació legislativa a la nova realitat i la creació de models alternatius de negoci que igualment s'adaptin al món d'avui. Jo, personalment, crec que ha d'haver-hi una regulació que tingui en compte que Internet existeix, que s'utilitza en molts casos per intercanviar obres en format digital i que no es pot deixar fora de la legalitat a milions de persones simplement perquè això sigui el que més li convingui a un determinat sector que, a més, pretén continuar amb un model de negoci que no encaixa en aquest segle. De la mateixa manera que la còpia privada va intentar donar resposta legal al que era una pràctica comuna d'intercanvi de còpies de cassets entre amics, les legislacions han d'acceptar i adaptar les seves lleis a aquesta nova realitat en lloc de prohibir-la i perseguir-la. En cas contrari, es pot caure en el que es coneix com a normes perverses, que són aquelles que prohibeixen una pràctica social comuna, però que al ser incomplida sistemàticament per una gran massa social només s'apliquen a alguns dels infractors, amb la qual cosa acaben percebent-se com injustes i arbitràries. Aquest tipus de lleis tenen evidents efectes perniciosos i només poden justificar-se en aquells casos en què la societat, a pesar d'infringir-les en nombroses ocasions, les demana per considerar-les necessàries per a la convivència. Això passa, per exemple, amb les normes de tràfic.