[El nord-americà John Perry Barlow és un dels més reconeguts experts en cultura digital. Cofundador de l'Electronic Frontier Foundation i autor de textos fonamentals dins del món del ciberactivisme (com la Declaració d'independència del ciberespai, o L'economia de les idees), Barlow exposa en aquesta entrevista algunes de les seves idees sobre l'anomenada bretxa digital, el nou paradigma econòmic a què porten les xarxes, les relacions entre els monopolis i el copyright i altres fets de l'actualitat recent: "Creuen que no hi ha cap distinció significativa entre una idea i una torradora, la qual cosa és una equivocació [...] Cal superar la idea que el valor del teu art disminuirà perquè la gent faci còpies sense propòsits comercials".]

Passem ara a presentar-los a un altre cap de cartell de les jornades de copyfight, John Perry Barlow, cofundador de l'EFF i autor de "L'economia de les idees” i “Una declaració d'independència del ciberespai”, entre altres textos fundacionals de la cultura digital. Gràcies a la meva amiga Sarah Guerrer vaig poder fer-li una entrevista un preciós matí de primavera a Cambridge, MA. “Vinga, una coseta curta”. I mentre es fumava un cigarret a l'ombra va dir tot el que segueix. Allò va tenir lloc el 2002, i des de llavors ha iniciat (i abandonat) un blog amb llargs i esplèndids posts en els que anava del descobriment del “casualspace” amb iChat, a com fer fora Bush de la Casa Blanca i després a com digerir la derrota i tendir ponts, a meravellar-se davant del planeta íntim creat per Skype. No deixin de llegir-se'l sencer.

“Malauradament, la indústria dels continguts es nega a veure el que és obvi”

Ha criat bestiar en un ranxo a Wyoming, ha estat lletrista dels mítics Grateful Dead i cofundador de l'Electronic Frontier Foundation (Fundació de la Frontera Electrònica). Els seus escrits, com l'imprescindible "L'economia de les idees", l'han convertit en un dels innegables gurus de l'era digital. Membre en l'actualitat del Centre Berkman per a la Societat i Internet de l'escola de dret de la universitat de Harvard, John Perry Barlow va participar recentment allà en una trobada sobre l'extensió i impacte de les noves tecnologies als països en vies de desenvolupament. Va ser allí on va parlar amb nosaltres sobre la qüestió de la "bretxa digital", l'actuació de la indústria dels continguts a l'era digital, el perill dels monopolis i la necessitat de defensar els drets del ciutadà en la nova situació posterior a l'onze de setembre.

Quins són els reptes que la "bretxa digital" presenta, i quines són les possibles solucions?

Mai no he cregut realment en la bretxa digital. Com William Gibson va dir, el futur és aquí, només que distribuït irregularment. No és realment una qüestió de gent que té enfront de gent que no té, sinó de gent que té enfront de gent que no té encara. I crec fermament que aquells que arriben més tard potser aniran més lluny, en virtut del fet que no tenen els límits imposats pels hàbits mentals desenvolupats durant l'era industrial. Per exemple, jo diria que encara que la tecnologia digital ha estat present a Alemanya prou aviat, Alemanya i França i altres països per l'estil es quedaran cada vegada més enrere pel que fa a la seva capacitat de crear en una economia basada en la informació, o de beneficiar-se completament de les possibilitats que ofereix la tecnologia digital [En aquest sentit, i recolzant l'argumentació de JPB, vegi's com el “Silicon Valley alemany” és Baviera, una primitiva regió agrícola al final de la Segona Guerra Mundial que no va tenir les rèmores del Rin per a saltar de la “Segona Onada” a la “Tercera”. Vegi's també com entre les deu regions de major innovació a nivell mundial es troba el Research Triangle Park entre Raleigh i Durham, parc tecnològic sorgit del no-res en la molt tabaquera Carolina del Nord, USA. Finalment, per donar una nota d'obsessió local, algú se'n recorda d'allò de “Andalusia, la Califòrnia d'Europa”? Potser l'estupidesa no estava a l'eslògan, sinó en els que van fracassar a l'hora de fer-ho realitat]. Mentre que Àfrica, on fins no fa molt no hi havia ni un proveïdor d'Internet entre Ciutat del Cap i El Caire, ha vist una explosió de connectivitat. Recentment vaig estar a Acra, Ghana, i hi havia 120 cibercafès. Qualsevol lloc on vas, et trobes gent connectant-se a Internet i donant-li progressivament un ús econòmic, entenent aquesta oportunitat millor que la gent que va entrar en els negocis durant l'era industrial [La meva amiga Sarah Guerrer, qui va acompanyar a JPB en aquest viatge, em va comentar, no obstant això, que la majoria dels usuaris dels cibercafès es dedicaven a buscar informació per a abandonar el país. Pel que fa a la connectivitat, han de lluitar contra els lladres que es dediquen a tirar pals a terra per a robar el coure de les línies de connexió].

M'agradaria esmentar la meva pròpia experiència en aquests temes. Jo vaig criar bestiar en un ranxo durant la primera meitat de la meva vida. No tenia cap contacte amb la indústria, ni tenia una feina en el sentit tradicional del terme. I va ser molt fàcil per a mi saltar-me l'era industrial i entrar directament en la de la informació, ja que no tenia cap d'aquests conceptes contra els que lluitar i vaig poder veure coses que altra gent que venia d'un context industrial tenia problemes per entendre. I hi ha algunes coses que has d'entendre completament per a treure-li profit a l'oportunitat digital. Entre elles, el fet que les activitats humanes s'organitzen segons xarxes planes, xarxes horitzontals d'interacció en lloc de les jerarquies industrials. I si tens molts anys de jerarquies et costa entendre com funcionen les xarxes horitzontals. Des d'un punt de vista agrícola, és com funcionen les coses i com sempre han funcionat. L'agricultura és horitzontal, la indústria és jeràrquica.

I és aquest tipus de problema de paradigmes el que va a facilitar a Llatinoamèrica el convertir-se en un actor rellevant en l'era digital, a pesar que pugui semblar que avui hi ha una bretxa entre Llatinoamèrica i Amèrica del Nord. També crec que hi ha grans avantatges culturals a Llatinoamèrica. Un desig comú d'associar-se en xarxes, comprensió de com les xarxes funcionen... i realment la xarxa electrònica és una altra capa afegida a la xarxa social i econòmica. També hi ha a Llatinoamèrica un enorme grup humà amb el mateix idioma, la qual cosa és molt important. La Xarxa ha sigut predominantment en anglès, però espero que en els pròxims 30 anys el component d'espanyol a la Xarxa, en termes de parlants, sigui tan gran com l'anglès.

[John Perry Barlow]

Però aquesta energia flueix espontàniament o ha de sobreposar-se a una sèrie de problemes, com els monopolis dels mitjans de comunicació?

Crec que tots en aquest planeta tenim un problema realment seriós: la Indústria dels continguts i la Indústria dels mitjans s'han integrat de tal manera que les mateixes entitats que creen entreteniment també controlen la infrastructura de les telecomunicacions. I tenen un model d'informació basat en els béns industrials. Creuen que no hi ha cap distinció significativa entre una idea i una torradora, la qual cosa és una equivocació. Però poden imposar aquesta noció d'una forma francament efectiva en virtut de la propietat sobre les seves xarxes de distribució, a través de les quals viatgen aquestes mateixes idees. Posseeixen les xarxes i creuen que posseeixen les expressions, els continguts. I ara mateix és aquesta integració monopolística de la Indústria dels mitjans allò contra el que constantment lluito.

Tu mateix ets un artista. Tens la impressió que ens estem movent realment cap a un nou paradigma?

Sí. Sens dubte. Crec que vam pensar en la monetització de l'art basant-nos gairebé per complet en aquests béns físics que els serveixen de suport, com a llibres, CDs, etc. Com a resultat, no vam entendre què és l'art. És un verb, no un nom. L'art és relació, és quelcom entre l'artista i el públic. I és altament interactiu, no una cosa que hagi de ser venuda com un producte material, sinó com un servei, com una actuació [performance], i el seu valor no ha d'estar basat en el que s'ha fet aplicant valor al que no s'ha fet encara, en comptes de posar tot el seu valor en el que s'ha fet, perquè aquest és el model antic. Que no crec que sigui una bogeria, ja que la idea del copyright va ser establir incentius a la creació. Però si pots escriure tres bones cançons i viure la resta de la teva vida del que produeixen...

I no només tu, sinó el teu fill.

I el fill del teu fill, a aquestes altures... llavors quins incentius hi ha per a crear?

I per tant, què penses que hauria de fer-se amb el copyright i la propietat intel·lectual?

Crec que hem de superar la idea que l'expressió intel·lectual és una propietat. A no ser que estiguem parlant d'aquestes expressions que hagin sigut plasmades en un suport material [Testimoni presencial: Als noranta, no es podien treure fotos al Louvre amb flaix, la qual cosa té sentit, suposo, des del punt de vista de la conservació; no obstant, al 2003 està prohibit l'ús de tota classe de càmeres, sense flaix, o de vídeo, al museu florentí on es troba el David: fins i tot treure fotos amb un mòbil és motiu d'amonestació... No és el marbre, sinó la "forma" imposada, expressada en ell, el que el museu considera de la seva propietat]. Jo crec que el copyright té futur, en la mesura en què restringim la seva aplicació a les còpies físiques. I crec que la solució és desfer-nos del copyright en els altres sentits i establir formes de contracte que assegurin el finançament de l'obra que crees. Em sembla que ha d'haver-hi una certa dosi de protecció legal que asseguri que tens control sobre les teves creacions, de manera que no estiguis en perill que algú vagi i les utilitzi amb propòsits comercials [Per aquelles dates, precisament, es va engegar Creative Commons]. Però crec que cal superar la idea que el valor del teu art disminuirà perquè la gent faci còpies sense propòsits comercials. Tinc una enorme experiència que em porta a la conclusió que la fórmula econòmica usual que estableix que hi ha una relació directa entre escassetat i valor, que és certa pel que fa a béns físics, sofreix un gir total quan es tracta de formes d'expressió [idea que explora en el seu influent assaig "L'economia de les idees "]. Amb l'expressió, hi ha una relació directa entre familiaritat i valor. Com més gent hi hagi fent còpies no comercials de les meves cançons, més gent hi haurà interessada en la meva obra, a acudir a concerts on s'interpreti i, d'una forma molt interessant, a comprar el producte comercial.

Recordo a Jack Valenti en un debat amb Lawrence Lessig, dient que la Xarxa era el millor que li havia passat mai a la indústria del cine, perquè li permetia distribuir els seus productes a preus justos i raonables.

Ja. El que Valenti considera just i raonable no és el que qualsevol altre considera bo i raonable. El problema amb la indústria cinematogràfica i musical és que volen seguir explotant l'artista i no estan interessats en el que és just i raonable, sinó en l'injust i irracional. I tenen els mitjans per a oposar-s'hi ja que tenien l'únic mitjà de distribució de creativitat intel·lectual. Però ara tenim un altre mitjà de distribució i hem d'adaptar-nos-hi en lloc de continuar amb un sistema legal i econòmic d'una era completament diferent.

Has esmentat els problemes que planteja aquest monopoli dels mitjans i els continguts. Què opines del desig dels governs d'estendre el seu control, especialment després de l'onze de setembre? Per exemple, la nova potestat que té el FBI d'investigar a algú, encara que no estigui acusat de res.

Òbviament estic molt preocupat per aquest assumpte, com ho demostra el meu treball a l'Electronic Frontier Foundation. En l'última dècada hem intentat promoure mesures que protegeixin la intimitat i que s'oposen a la vigilància injustificada dels ciutadans. I tot això ha estat esborrat sistemàticament després de l'onze de setembre. Ara li és possible al FBI arribar a casa teva sense una ordre judicial i instal·lar un dispositiu entre el teu ordinador i el teclat que capturi tot el que teclegis per a enviar-ho al FBI... sense que sàpigues ni tan sols que hi és. Això és una seriosa limitació de la Quarta Esmena i, desafortunadament, el poble nord-americà està tan hipnotitzat amb l'al·lucinació de l'amenaça per part dels mitjans que està disposat a permetre-ho tot en aquest punt per a aconseguir la sensació que estan segurs. Però no se sentiran segurs, perquè tenim un govern que està fent tot el que es pugui per a tenir a tot el món sota una permanent sensació de perill. Això és, veritablement, el pitjor que li ha passat mai a l'ideal americà. I això ja és molt dir, perquè la guerra contra les drogues ja va ser una cosa ben salvatge. Però això encara és pitjor. I només puc esperar que la gent del món desenvolupat recuperi la raó i s'adoni que és el pitjor tipus de derrota permetre als terroristes que dictin les accions dels nostres governs, que han estat predisposats a assegurar la llibertat. Espero que aquesta foscor passi [la data de l'entrevista, recordi's, és juny del 2002: encara no havia caigut ni una bomba sobre Iraq].