[Un interessant assaig que aprofundeix en els aspectes ètics de la filosofia del programari lliure. Després de constatar els flagrants abusos monopolístics de corporacions com Microsoft i de rebatre la seva cínica pretensió d'abanderar la llibertat de mercat, l'autor planteja un interessant contrast entre l'ètica protestant del capitalisme (en el sentit de Weber) i la nova ètica del hacker o netètica: el treball com a deure, els diners com a fi i l'individualisme extrem del sistema capitalista s'oposen als valors que defineixen l'ètica hacker, com el plaer del treball o el servei i la pertinença a una col·lectivitat.]

1. El color dels diners.

Thomas S. Kuhn ha argüit que durant (i després de) les revolucions conceptuals els científics, guiats per nous paradigmes, “adopten nous instruments i busquen en llocs nous”. Encara més important: durant aquests processos de ruptura els membres de les comunitats científiques implicades “veuen coses noves i diferents al mirar amb instruments coneguts i en llocs on ja havien buscat abans”. L'autor de L'estructura de les revolucions científiques construeix una bella metàfora per al cas: és com si ens traslladéssim a un altre planeta, on no sols els objectes familiars es veuen de forma diferent sinó que, a més, amplien el seu nombre amb entitats fins llavors desconegudes. D'aquesta manera, els canvis paradigmàtics operen de tal forma que els científics, en el seu àmbit d'investigació, veuen el món de forma netament distinta. Lliscant per pendents d'alta tensió, Kuhn conclou assenyalant que “en la mesura en què el seu únic accés per a aquest món es porta a terme a través del que veuen i fan, podem desitjar dir que, després d'una revolució, els científics responen a un món diferent”.

Vidal-Beneyto ha assenyalat que l'energia segueix sent un dels grans pilars de la vida econòmica actual; l'altre, sens dubte, és la informació. Castells ha destacat la importància d'aquest segon element en els albors del segle XXI. Els canvis en les tecnologies de l'energia, primer amb el vapor, després amb l'electricitat, van contribuir decisivament a assentar els fonaments de l'industrialisme, de la revolució industrial que va fer possible “l'aparició de noves formes de producció, consum i organització social que conjuntament van formar la societat industrial”. L'informacionalisme és el nou paradigma tecnològic que, sosté Castells, està substituint gradualment a l'industrialisme com a marc dominant de les societats amb més creixement. La seva base resideix “en l'augment de la capacitat humana de processament de la informació al voltant de les revolucions paral·leles en microelectrònica i enginyeria genètica”.

Aquest nou paradigma, la novetat i probable predomini del qual no implica forçosament major bondat en termes d'humanitat o d'igualtat, proporciona els fonaments base per a un nou tipus de societat emergent que Castells denomina la “societat xarxa”. El que caracteritza al nou marc informacionalista no és el paper central del coneixement i la informació, essencial en moltes altres societats històricament conegudes; allò que, en la seva opinió, és “distintiu de la nostra època històrica és un nou paradigma tecnològic marcat per la revolució en la tecnologia de la informació, i centrat al voltant d'un conjunt de tecnologies informàtiques”. La seva novetat resideix així en les tècniques actuals de processament de la informació i el seu il·limitat i obert impacte tant en la generació com en l'aplicació del coneixement. Sens dubte, la decisiva irrupció d'aquestes importants transformacions segueix tenint un àmbit no universal ni socialment igualitari. Rifkin ha recordat reiteradament, amb la necessària tensió moral que la situació requereix, que més de la meitat dels pobladors del nostre maltractat planeta mai no han realitzat una simple telefonada.

Dels importants i recents canvis haguts en l'àmbit de la microelectrònica en formen part elements més o menys quotidians com el microxip, els ordinadors, les telecomunicacions i la seva interconnexió en xarxa. Encara que els circuits integrats són la base física dels sistemes, la tecnologia decisiva per al funcionament global segueix sent el desenvolupament del programari. Però aquest desenvolupament no presenta una uniformitat sense conflictes. L'Evangeli segons Tux, s'inicia amb les següents paraules:

I va succeir que Microsoft va fer-se gran i poderosa entre les Corporacions del Microxip; més poderosa que qualsevol de les empreses de CPUS abans que ella cresqués. I el cor de Gates es va endurir, i dirigint-se als seus clients i als seus enginyers van sentir-se les paraules de la seva maledicció:
- Fills de Von Neumann, escolteu-me. IBM i les Corporacions de la CPUS van encadenar els vostres avantpassats amb greus i perilloses llicències, fins a l'extrem que clamàveu als esperits de Turing i Von Neumann implorant el vostre alliberament. Ara jo us dic: sóc més poderós que qualsevol de les corporacions que em van precedir. Està en el meu ànim alliberar-vos de les vostres llicències? ¡De cap manera!, us encadenaré amb llicències dues vegades més greus i deu vegades més perilloses que els meus avantpassats...

Estem doncs davant d'una crítica explícita de les finalitats, pràctiques i objectius d'un sector gens dèbil ni debilitat de la comunitat informàtica empresarial fet des d'una perspectiva hackerista. Els hackers s'autodefineixen en el seu “jargon file” -el diccionari d'argot hacker- com a persones que es dediquen a programar de forma entusiasta, que creuen que posar en comú la informació és un bé excel·lent i que a més sostenen que és un deure de naturalesa ètica compartir la seva competència i perícia elaborant programari gratuït i facilitant l'accés a la informació i als recursos de computació sempre que això sigui possible. Observi's que la intersecció d'aquestes creences i actituds amb els quatre valors que, segons Merton, defineixen l'activitat del científic -universalitat, comunitat dels coneixements, escepticisme organitzat i desinterès- no seria buida en cap cas.

L'objectiu d'aquesta comunicació és donar compte succint del significat d'aquest moviment gens marginal al si de la comunitat informàtica (i col·lectius afins). Ens trobem davant d'un nou paradigma ètic? Habiten els científics de la informàtica, línia hackerista, en un planeta molt distint del dels informàtics línia mercantil estricta? Veuen els dos grups entitats diferents al mirar objectes semblants? És el món hackerista un espai amb major densitat poblacional? Hi ha en l'ànima hacker més estrelles, elements i recursos que en els voluminosos comptes dels poderosos holdings informàtics?

L'enfrontament no té únicament ramificacions ètiques o científiques sinó extensions netament polítiques. I de calat. Un exemple. El bon fer i l'excel·lent preparació d'Edgar David Vilanova Núñez va aconseguir que la principal instància representativa de la voluntat ciutadana peruana, el Congrés de la República, aprovés el projecte de llei núm. 1609 sobre programari lliure en l'administració pública. La resposta de Microsoft i de l'Administració nord-americana, curiosa i significativament a l'uníson, no es va fer esperar. Toledo va viatjar a EE.UU. per a reunir-se amb el totpoderós president de Microsoft amb l'objectiu aparent de demanar ajuda econòmica per a programes socials i educatius a la Gates Foundation. Mentrestant, l'ambaixador nord-americà a Perú, John R. Halton, va dirigir el 17.6.2002 una carta al “excel·lentíssim senyor doctor Carlos Ferrero Costa, president del Congrés de la República peruana”, el to obertament xantatgista i autoritari de la qual resulta descarat i mereix, sens dubte, incloure's en els annals centrals de la densament poblada història universal de la infàmia. La directa referència per part d'una instància institucional a les inquietuds de “la companyia nord-americana Microsoft” requereix tota la nostra atenció:

De la meva consideració:

Tinc l'honor de dirigir-me a vostè amb el propòsit d'expressar-li la nostra preocupació sobre les recents propostes del Congrés de la República per a restringir les compres per part del govern peruà a programari de “codi obert” o “programari lliure”. Considero important emfatitzar que el nostre govern no s'oposa al desenvolupament d'aquest tipus de programari. És més, nosaltres recolzem la llibertat del mercat, en el qual aquest tipus de programari i el programari de patent -tant el que es fabrica localment com aquell que prové de l'exterior- poden competir directament perquè el millor producte cobreixi les necessitats de la forma més apropiada. Si s'exclou de les licitacions governamentals al programari de patent, s'estaria ocasionant un seriós efecte en el creixement dels fabricants peruans de programari, una indústria que té la potencialitat de crear 15.000 nous llocs de treball al Perú. Per consegüent, tal exclusió envia un missatge confús sobre el clima d'inversions a la companyies foranes que desitgen atraure més empreses cap al Perú.

En conseqüència, li prego considerar una legislació que ofereixi oportunitats perquè tant el programari lliure com el programari de patent competeixin en igualtat de condicions.

Trobarà adjunta una ajuda-memòria de la companyia nord-americana Microsoft que tracta sobre diverses inquietuds existents en referència al programari de codi obert.

2. El costat fosc del cor.

L'ambaixador nord-americà al Perú apel·la en la seva carta a la competència lliure i directa entre el programari lliure i el de patent: llancem els sabers i productes tecnològics al mercat, al lliure i deïficat mercat, i que guanyi el millor, el més competent. Però, guanya i pot guanyar sempre el millor? Potser la tecnologia més correcta aconsegueix superar en tota circumstància les incomprensions i dificultats imperants i imposar-se finalment? N'hi ha prou amb pensar en allò que va succeir amb la tecnologia de vídeo VHS que va desplaçar als sistemes 2000 i a Betamax, sistemes que segons la majoria d'opinions informades eren tecnològicament molt superiors, per a desmentir l'anterior afirmació.

Quins arguments són esgrimits per part dels detractors dels productes de la gran i totpoderosa multinacional informàtica? Roberto di Cosmo ha sintetitzat algunes de les crítiques més usuals:

El domini publicitari del monopoli informàtic és de tal magnitud que sol majoritàriament creure's que l'únic tipus d'ordinador existent és el PC, equiparat amb un xip d'Intel -el binomi WinTel de la premsa nord-americana- i amb un programa indispensable (Windows). La confusió ha arribat a no distingir entre el sistema operatiu i les aplicacions. D'aquesta forma, Windows 95, junt un conjunt d'aplicacions normalment conegudes com a Office 97, va ser presentat per alguns mitjans de comunicació gens marginals com el nou sistema operatiu Windows 97.

Igualment, DeFrag, una de les antigues estrelles de l'empori, era un programa usualment presentat com una eina essencial que calia usar amb certa freqüència per a aconseguir que els nostres ordinadors funcionessin a major velocitat al desfragmentar el disc. Però aquest programa operava (i opera) reparant la mala actuació prèvia de Windows que dissemina de forma incorrecta els arxius guardats en el disc. Certament, DeFrag aconsegueix una major rapidesa, però és la forma d'operar de Windows la que ha fet més lents els nostres ordinadors (Recordi's, d'altra banda, que, des del punt de vista del coneixement informàtic, la gestió eficaç dels discos és assumpte ja antic. Unix actua correctament des de 1984 i les tècniques adequades per a la manipulació d'arxius solen explicar-se en els primers cursos d'informàtica de la Universitat. Curiosament, el codi que implementa aquestes tècniques en l'Unix d'AT&T va ser comprat per Microsoft).

També se suposava que ScanDisk, un altre dels programes estel·lars de Microsoft, havia de reparar els discos defectuosos, però la veritat és que la seva aplicació proposa opcions moltes vegades incomprensibles el resultat final de les quals és, en ocasions, la destrucció pura i simple de l'estructura dels arxius, “encara quan les dades s'haguessin pogut recuperar abans d'executar aquest programa”. Di Cosmo ha assenyalat, sense exageració llunàtica, que la simple existència d'un programa com DeFrag o els desastres de ScanDisk haurien de ser suficients per a esborrar a la corporació nord-americana del llistat d'empreses recomanables.

A més, el duet Microsoft-Intel, com tots els gegants econòmics, aconsegueix cobrar des de fa alguns anys una autèntica taxa de monopoli venent els seus productes suposadament imprescindibles a preus inflats.

No hi ha tampoc cap clàusula legal que garanteixi que el programari facilitat compleixi la funció per a la que s'ha adquirit. D'aquesta manera, ningú no pot demandar Microsoft per defecte de construcció en haver descobert que Windows no està ideat seguint les pràctiques establertes de les ciències informàtiques. Ni tan sols ningú no es responsabilitza dels danys que el programari adquirit pot ocasionar. Tampoc l'editor de programari, des d'un punt de vista legal, té l'obligació de corregir els defectes documentats, encara que aquestes fallades fossin voluntàries. Encara més, com di Cosmo ha comentat, “pot ocórrer que li facin pagar per les versions d' actualització, que són en realitat correccions de defectes a preus tan cars com el producte original”.

Finalment i sense ànim d'exhaustivitat, una vegada nostres dades entren en determinades aplicacions com Word (o Money) ja no hi ha una senda fàcil per a recuperar tot el treball que s'hagi pogut realitzar i transferir-lo a un altre programa si decidim no usar més productes del gegant, atès que els seus responsables s'han guardat molt bé de no subministrar a l'usuari convertidors eficaços. És cert que recentment és possible descarregar un conjunt no menyspreable de convertidors i visualitzadors des de la pàgina de Microsoft Office, però només són útils per a convertir documents de format Microsoft; és a dir, segueix sent requisit imprescindible posseir un PC amb Windows.

La jugada està feta: mitjançant les adequades tècniques de publicitat, més o menys sofisticada, fan caure als consumidors en la trampa al segrestar-los la seva informació en un format no lliure sinó propietari que, curiosament, està permanentment actualitzat amb versions no sempre compatibles ni gratuïtes. De fet, s'introdueixen variants arbitràries en el sistema operatiu amb la finalitat d'impedir que els productes que pugui desenvolupar lliurement un usuari siguin compatibles. Per cada PC adquirit, que porta incorporat alguna versió de Windows encara que l'usuari prengui l'opció de llançar immediatament aquest programari a la paperera dels trastos inútils, hi ha un tant per cent de diners no insignificants que va a parar a les inflades butxaques de Microsoft.

En definitiva, la situació està planificada de tal forma que ja no només és molt difícil que l'usuari pugui prendre una altra opció diferent que la d'adquirir productes de l'empori monopolístic, sinó que enormes sumes de diners surten de la comunitat europea, i d'altres àmbits geogràfics molt més necessitats, per l'adquisició de productes de dubtosa qualitat, engrossint els comptes de resultats de magnats de l'altre costat d'Atlàntic. L'argument que la traducció encareix els programes a Europa es dissol com el sucre quan se sap, per exemple, que es considera pràctica comercial il·legal i perseguible comprar a Canadà el programari en versió francesa de Microsoft per a utilitzar-lo a França, atès que al país americà és molt més econòmic. El costat fosc, i una mica sinistre, del cor del suposat mercat lliure irromp amb tota força i lluminositat.

No obstant, els dissidents informàtics sostenen que no estem forçosament condemnats a portes infernals. GNU/Linux és una versió lliure, gratuïta, estable, oberta i molt potent del sistema Unix, i ha sigut desenvolupat a Internet pel treball conjunt de milers de persones.

Aquest programa d'investigació i creació informàtica va ser iniciat fa uns vint anys per Richard Stallman i la Free Software Foundation. El seu objectiu declarat era construir un sistema operatiu completament lliure anomenat GNU. Com s'indicava, el treball ha sigut completat recentment gràcies a l'esforç de milers de programadors competents de molts i distants països que van respondre a crides per a contribuir sense ànim de lucre a completar aquesta aspiració investigadora, per a construir un sistema operatiu lliure, gratuït i obert.

Entre aquestes propostes destaca la de l'estudiant finès d'informàtica Linus Torvalds. El resultat és el sistema Linux, o millor, el sistema GNU/Linux, acompanyat d'un conjunt complet i gratuït de productes de base (paquets ofimàtics, servidors Web, emuladors DOS, utilitats GNU, etc.). Torvalds va publicar el 1991 a Internet no només els arxius binaris del sistema, és a dir, els executables en codi màquina, sinó les fonts corresponents. L'única condició per a participar en el projecte era proporcionar novament el treball realitzat i el seu codi font a la comunitat de programadors.

Quins són els fonaments ètics que han mogut a aquest important sector de la comunitat informàtica? Podríem parlar de paradigmes enfrontats? Estem fins i tot davant d'una neta diferència de valors en la matriu disciplinal d'aquestes comunitats científiques en el sentit que dóna Kuhn al terme en la seva postdata de 1969? Hi ha potser, i hi ha hagut, una neta i poderosa infiltració d'interessos econòmics que enterboleix el lliure i net desenvolupament dels sabers i de les pràctiques informàtiques? Vegem.

3. Grans esperances.

Richard Stallman ha explicat en clau biogràfica les línies bàsiques del projecte GNU. Quan es va incorporar al laboratori d'Intel·ligència artificial (IA) del MIT el 1971, va passar a ser membre d'una comunitat ja formada que compartia programari lliurement. De fet, l'acte de compartir programari no estava limitat a aquesta comunitat en particular sinó que era tan antic com la història de les computadores, de la mateixa manera, assenyala Stallman amb curiosa i reeixida analogia, “que compartir receptes és tan antic com cuinar”. En tot cas, cal destacar que els membres del MIT ho feien en major grau que gairebé tot la resta de comunitats informàtiques.

El laboratori d'IA usava el sistema operatiu ITS (Incompatible Timesharing System) que els hackers havien escrit en llenguatge ensamblador per a una de les grans computadores d'aquells anys. El treball de Stallman al laboratori consistia a perfeccionar aquest sistema. No s'anomenava llavors programari lliure als seus programes perquè el terme no havia sigut encunyat però, precisament, era això el que estaven fent. Quan alguna altra universitat, institució o corporació desitjaven usar un programa, se'ls permetia fer-ho sense restriccions i de forma normal; quan s'observava a algú usant un programa interessant i desconegut sempre es podia demanar el codi font per a llegir-lo simplement o per a modificar-lo, o potser per a usar parts del mateix com a elements d'una nova aplicació.

La situació va canviar dràsticament, en el sentit avui predominant, quan el consorci Digital va fer discontínua la sèrie PDP-10: l'arquitectura elegant i poderosa dels anys seixanta no va poder estendre's de forma natural als nous àmbits que es van fer factibles a partir dels vuitanta. D'aquesta manera, tots els programes que componien el sistema ITS del laboratori d'IA van passar a ser inoperants. De fet, admet Stallman, la comunitat d'hackers del MIT ja s'havia col·lapsat anys arrere. En 1981, el consorci Symbolics havia contractat a gairebé tots els programadors del laboratori i quan aquest va adquirir una nova PDP-10 el 1982 els seus administradors van decidir “utilitzar el sistema no lliure de temps compartit de digital en lloc de l'ITS”. Altres ordinadors de l'època tenien el seu propi sistema operatiu però cap d'ells era de programari lliure: s'havia de firmar un acord de no revelació, fins i tot per a obtenir una còpia executable del programa. Amb això es prohibia, o es dificultava enormement, l'existència d'una comunitat cooperativa d'investigadors informàtics i es buidava un dels principis bàsics del treball científic: l'absència de secret, la universalització lliure dels resultats obtinguts.

Stallman sosté que els pressupòsits valoratius que hi ha darrere de la línia de programari propietari no sols són antisocials sinó amorals (sic.) i que la creença que les companyies de programari tenen un “dret natural inqüestionable” que les habilita per a ser propietàries d'un programa elaborat per un ciutadà-programador que treballa a les seves oficines, disposant amb això d'un clar poder sobre tots els usuaris del mateix, és simplement una presumpció inadmissible. El copyright informàtic no és cap dret natural, sinó un monopoli artificial impost que limita, aquesta vegada sí, el “dret natural” al coneixement dels usuaris.

A aquesta presumpció, combatuda frontalment per Stallman, se li afegeix la creença, o suposada creença empresarial -en ocasions simple i plana defensa de l'interès crematístic il·limitat-, que l'única cosa decisiva i important per a l'usuari és el treball que li permet realitzar l'aplicació. Res més, exclusivament el rendiment. És una cosa així com si afirméssim que l'única cosa important per al ciutadà no especialitzat fóra el mètode de resolució de les equacions de segon grau i no en canvi els fonaments demostratius d'aquest algoritme.

A més, les multinacionals del sector van llançar amb indubtable èxit la falsa idea que no existiria programari utilitzable sinó s'atorgava a les companyies poder sobre els usuaris dels programes. En opinió de Stallman, el moviment ha demostrat que pot crear-se abundant i molt correcte programari lliure sense posar cadenes a la llibertat d'investigació i transmissió.

Però llavors, què ha d'entendre's per programari lliure? El mateix Stallman proposa la següent definició: un programa pot considerar-se programari lliure (free software) si i només si tot usuari particular té els següents drets:

1. Llibertat per a executar qualsevol programa, amb qualsevol propòsit. Aquest primer aspecte implica que qualsevol persona o organització pot usar un determinat programa en qualsevol sistema informàtic, per a qualsevol tipus de treball i sense necessitat de comunicació a cap entitat específica o als membres de la comunitat de programadors que hagin pogut realitzar algun desenvolupament.

2. Llibertat per a estudiar el seu funcionament, i potser per a modificar-lo, amb la intenció d'adaptar-lo a les seves necessitats, la qual cosa pressuposa tenir accés al codi font del programa. Les modificacions podran ser usades de forma privada, en el treball o en temps d'oci de l'usuari, sense tenir que anunciar públicament la seva existència. Si el seu ús no és privat, hauran de comunicar-se, sense tenir per això que avisar a ningú en particular ni de cap manera determinada.

3. Llibertat per a redistribuir còpies, gratuïtes o mitjançant un cànon determinat, la qual cosa possibilita l'ajuda a altres conciutadans. La llibertat de distribució ha d'incloure, si el llenguatge té aquesta capacitat, tant les formes binàries o executables (d'aquesta forma els sistemes operatius lliures són fàcils d'instal·lar) com el codi font del programa, i tant si són versions modificades com si són versions no alterades del programa original.

Observi's que la distribució no és forçosament gratuïta, encara que pugui ser-ho. Programari lliure no implica forçosament programari gratuït, però tampoc programari remunerat. La qüestió queda i segueix oberta en el moviment.

4. Llibertat de perfeccionar el programa de tal manera que la comunitat pugui beneficiar-se amb aquestes millores. Perquè aquesta llibertat de modificació i d'editar versions millorades tingui sentit, s'ha de tenir accés al codi font. De nou, per tant, l'accessibilitat a aquest codi és condició necessària encara que no suficient perquè puguem parlar de programari lliure.

Estem doncs davant de free software si i només si es compleixen les quatre condicions anteriors. La reivindicació d'aquestes llibertats comporta, per tant, que no calgui demanar o pagar cap permís per cap d'aquests desenvolupaments. Un ciutadà ha de tenir llibertat per a distribuir còpies de qualsevol programari, amb modificacions o sense, sigui gratuïtament o demanant alguna remuneració per la seva distribució o assessorament. Perquè aquestes llibertats no siguin merament formals, han de ser irrevocables mentre no es realitzi res incorrecte. Si la persona que aconseguís algun desenvolupament tingués el poder de revocar la llicència, sense haver donat cap motiu per a això, no estaríem pròpiament davant d'una aplicació de programari lliure sinó davant d'un desenvolupament pervers del mateix.

3.1. Matís és concepte.

La comunitat informàtica partidària del free software admet certes regles sobre la forma de distribució del programari, sempre que no entrin en contradicció amb les llibertats centrals de la definició. Així, el copyleft, en semàntica i sintàctica contraposició al copyright, és una norma que assenyala que en la distribució o redistribució del programa no es poden agregar restriccions que puguin denegar a altres persones les llibertats centrals defensades en el projecte. Observi's que aquesta disposició no sols no és inconsistent amb les llibertats enunciades sinó que representa una forma clara de protegir-les. Els partidaris del free software assenyalen l'existència de raons importants per a usar aquest copyleft, però admeten considerar programari lliure a aplicacions sense aquesta norma.

Programari lliure no és equivalent a programari gratuït o no comercial. Potser hagi hagut de pagar-se per a l'obtenció de còpies de programari GNU o tal vegada les hàgim obtingut sense cost, però, independentment d'això, sempre tindrem la llibertat de copiar i modificar aquest programari, fins i tot de vendre aquestes còpies. Un programa lliure ha d'estar disponible per a ús, desenvolupament i distribució comercial. El punt nodal de la perspectiva des de la que realitza les seves consideracions aquesta tendència informàtica no està doncs en la gratuïtat del desenvolupament sinó en la llibertat del mateix, entenent llibertat segons les condicions exposades en l'anterior definició de Stallman. Això no és obstacle perquè sectors de la comunitat informàtica tan destacats com a J. Hall, president de Linux International, defensin també la gratuïtat del programari, pensant en països i sectors desfavorits del Tercer Món.

És igualment acceptable que hi hagi regles sobre com empaquetar una versió modificada del programa sempre que no es bloquegi amb això la llibertat de publicar aquestes versions modificades. La llicència també podrà requerir que si s'ha distribuït una versió modificada i el programador anterior demana una còpia del nou desenvolupament, aquest haurà d'enviar-se-li.

Les normes de control de l'exportació d'alguns governs i les sancions mercantils de determinades organitzacions poden restringir la llibertat de distribuir còpies dels programes en un àmbit internacional. Admetent que els científics informàtics que desenvolupen aquests programes no tenen poder per a eliminar o sobrepassar aquestes restriccions, poden i han de refusar a imposar-les com a condicions de l'ús del programa. Amb això, les limitacions no afectaran les persones i activitats que queden fora de la jurisdicció d'aquests governs.

A partir de 1998, un sector de la comunitat va començar a usar l'expressió “open source software” (codi font de lliure accés) per a designar una cosa semblant, encara que no idèntica, al programari lliure. Alguns dels partidaris del terme van afavorir l'ús d'aquesta expressió per a evitar la confusió de “free” amb gratuïtat. Un altre sector, en opinió de Stallman, apuntava a “apartar l'esperit de principi que ha motivat el moviment pel programari lliure i el projecte GNU, i resultar així atractius als executius i usuaris comercials, molt dels quals sostenen una ideologia que posa els guanys per damunt de la llibertat, de la comunitat i dels principis”. En la seva opinió, la retòrica del moviment open source es focalitza en la possibilitat de realització d'un programari potent d'alta qualitat, però, al contrari, esquiva i s'allunya de les idees centrals del projecte. Si es guanya el suport de les grans corporacions empresarials, prossegueix Stallman, mitjançant el recurs de posar menys accent en els assumptes de llibertats i de principis, es pot estar davant de l'inici del desastre i fer que “empitjori el desequilibri previ entre l'abast i l'educació cívica”.

Aquesta última tendència hacker pot estar representada per companyies tan pròsperes com Red Hat. Per a elles el codi de lliure accés no és una qüestió de principis: ha de triar-se per a aquells projectes en què resulti millor des d'un punt de vista tècnic o econòmic; en la resta de situacions, es prefereix optar pel model codificat. L' argumentació de l'ambaixador nord-americà a Perú i les últimes posicions públiques defensades, potser amb escàs (i oportunista) entusiasme, per executius de Microsoft, més enllà de la ferma i òbvia aposta de la multinacional pel codi propietari, no són necessàriament contradictòries amb aquesta última línia de raonament.

4. De l'ètica luterana a la nètica.

Pekka Himanen presenta l'ètica hacker com una nova ètica del treball que desafia l'ètica protestant i, en la seva opinió, esclavitzant, del treball tal com Max Weber l'exposa en L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme. No sols això. Les posicions hackeristes representen a més una altra valoració dels diners -l'altre component destacat de l'ètica protestant- i, finalment, una nètica, una ètica de la xarxa que passa bàsicament pel desenvolupament de la llibertat d'expressió i per l'accés de tots, sense excepció, a totes les seves ramificacions.

L'ètica hacker del treball està pròxima a la reivindicació epicúria del plaer i a l'autèntic esperit científic: la recerca del coneixement pel coneixement. Himanen ha assenyalat que els hackers programen per l'interès intrínsec que per a ells representen els desafiaments de la programació. El hacker demostra a més entusiasme i plaer per la seva activitat. Eric Raymond ha sintetitzat els punts bàsics de la filosofia Unix del treball: s'ha d'aspirar a l'excel·lència, s'ha de creure que la programació és una artesania que mereix tota la intel·ligència i passió de què es sigui capaç, i el disseny de programes i la seva implementació han de ser fonamentalment un art de què es gaudeix i una mena de joc lúdic d'alt nivell. “Per a seguir adequadament la filosofia Unix -conclou Raymond- és necessari tenir (o recuperar) aquesta actitud. És precís que t'importi. Necessites jugar. Has de voler explorar”.

Segons Himanen aquesta relació passional (o d'entreteniment, en expressió de Torvalds) amb el treball no és en absolut nova. N'hi ha prou amb mirar la història del pensament per a notar que aquesta actitud apassionada per la investigació intel·lectual va rebre les seves primeres formulacions en moltes de les reflexions filosòfiques del mateix Plató. Potser la curiositat, la passió pel saber, l'aspiració lliure al coneixement no és la característica bàsica del filòsof-científic i del filosofar?

Segons aquesta consideració, un hacker no és, per tant, necessàriament un informàtic. Burrel Smith ha assenyalat que es pot ser, per exemple, un fuster hacker, que l'essencial no és l'alta tecnologia, que el bàsic és la consideració creativa del treball i el fet de donar importància al que un està realitzant. Hi ha doncs aquí una combinació no inconsistent d'afecció joiosa i de treball fet seriosament, però indubtablement hi ha una neta diferència entre estar i admetre una situació permanent d'absència de plaer, de treball esclavitzador o alienant i trobar una passió vital en la que un admet les parts sens dubte menys plaents però no per això menys necessàries en la realització de l'activitat.

Himanen assenyala que en aquest punt l'ètica hacker és netament oposada a l'ètica protestant del treball, a la concepció del treball com a deure, vinculat per Weber al nucli de l'esperit capitalista sorgit al segle XVI. Si per a Himanen l'ètica hacker es troba vinculada a l'esperit de l'Acadèmia platònica, l'ètica protestant té el seu precedent en els principis bàsics de la moral del monestir: sota cap pretext cal discutir el treball assignat i la inactivitat és enemiga de l'ànima humana. La naturalesa radical del hackerisme consisteix doncs en la seva proposta d'un esperit alternatiu per a la societat xarxa que qüestiona finalment l'ètica protestant associada al capitalisme tant en la seva fase inicial com en la seva etapa industrial. En aquest sentit, i només en aquest sentit, apunta Himanen, “es podria afirmar que tots els hackers són realment crackers: perquè intenten trencar el pany de la gàbia d'acer”.

La segona diferència clara entre l'ètica luterana i l'ètica hacker se centra en la consideració del paper dels diners com a motivació. Weber va assenyalar que el summun bonum, el bé suprem de la moral protestant era (i és) guanyar i acumular més i més diners. Igual que en el cas del treball, els diners són un fi en si mateix. De fet, en la nova fase del capitalisme, el valor treball està subordinat als diners i a la idea reforçada de propietat. En l'economia de la informació, en l'informacionalisme, les empreses aconsegueixen realitzar la seva aspiració a aconseguir la màxima acumulació de diners intentant ser propietàries privilegiades d'informació a través de patents, copyrights, drets d'autor o de contractes de no revelació. Al contrari, enfront d'aquesta ètica protestant revitalitzada dels diners, l'ètica originària del hacker fa insistència en el lliure accés. Hi ha aquí doncs una evident coincidència amb el comunitarisme -o comunisme, si es prefereix- que Merton ha atribuït al vertader esperit científic: la idea que el saber ha de ser públic, compartit, no privat, no propietari.

Igualment, estem també enfront d'una neta oposició a l'individualisme extrem. En l'ètica hacker s'admet sense vacil·lacions paralitzadores que l'ésser humà necessita l'experiència de formar part d'un nosaltres, d'una col·lectivitat, la sensació de ser respectat com un ell o ella individual al si d'una comunitat, i sentir-se, a més, un jo especial per a algú. Raymond ha sostingut que la motivació bàsica que empeny a molts programadors amb filosofia Unix a usar el seu temps lliure per desenvolupar programes que acaben distribuint gratuïtament entre els seus conciutadans obeeix, primer que res, a la necessitat de valoració dels seus iguals. Per a aquests hackers, com apunta Himanen, “el reconeixement al si d'una comunitat que comparteix la seva passió és més important i més satisfactori que els diners, igual que succeeix en el cas dels científics de l'Acadèmia”. Per als hackers, una vida mereix ser viscuda no quan està regida il·limitadament pel treball o els diners, sinó per la passió i el desig de crear quelcom que, des d'un punt de vista comunitari, sigui valuós.

No hauria d'inferir-se que aquests valors comporten forçosament una actitud o moral antisistema. Sens dubte, poden citar-se exemples d'hackers que han optat per una determinada versió del “hackerisme capitalista”. Wozniak, el fundador d'Apple, podria ser un exemple d'això. La seva independència financera, que li permet triar lliurement les seves activitats, va ser aconseguida, certament amb matisos de pes, per les vies tradicionals que solen usar-se en les reals societats del nostre capitalisme irreal. En tot cas, com apunta Himanen, encara que des d'un punt de vista estrictament teòric els continguts semàntics de capitalisme i hacker siguin conciliables, tiren de fet en direccions oposades i “la tensió entre elles es resol sovint a efectes pràctics deixant de costat el hackerisme i seguint a ulls clucs les directrius de l'ètica protestant”.

En l'axiologia de Stallman, l'ètica hacker de fer diners no s'oposa sense més a l'ambició d'acumulació monetària sinó al procediment de fer-ho privant d'informació als altres ciutadans via propietat exclusiva i restringida de la mateixa. Pot assenyalar-se que Stallman defensaria una espècie d'economia lliure de mercat, on “lliure” no seria un adjectiu simplement vistós sinó que aspiraria a tocar la màxima realitat possible. La tesi central del pensament polític de Stallman apunta, amb tensió manifesta, a la ( in)consistència ètica d'una pràctica empresarial basada a restringir i privilegiar l'accés a la informació.

Finalment, tal com Himanen sosté, “per damunt de l'ètica hacker del treball i dels diners es troba el tercer pla significatiu de l'ètica hacker, que es pot denominar la nètica o ètica de la xarxa”. L'expressió al·ludeix a la relació que una part de la comunitat hacker manté amb les xarxes de la nostra actual societat xarxa.

Enfront d'una lògica de xarxa exclusivista, sectors del hackerisme defensen l'aspiració a una xarxa inclusiva. Exemple d'això seria la Interny Society, una institució hacker en ple cor d'Internet. La seva norma ètica bàsica assenyala la no discriminació en l'ús d'Internet per motius de raça, color, sexe, opinió, idioma, religió, propietat, origen nacional o social. Aquesta societat, sense ànim de lucre, defensa i recolza la difusió d'Internet entre tots aquells que han sigut deixats a la cuneta de la història per l'esvalotat i desaforat desenvolupament empresarial o per governs insensibles, tirànics o subordinats.

Direm llavors que el tercer aspecte essencial de l'ètica hacker és la seva actitud en relació a les xarxes o la nètica, definida pels valors de l'activitat i la preocupació responsable. En aquest context, com sosté Himanen, activitat implica “completa llibertat d'expressió en l'acció, privacitat per a protegir la creació d'un estil de vida individual, i rebuig de la receptivitat passiva en favor de l'exercici actiu de les pròpies passions”. Preocupació responsable significa aquí ocupar-se dels altres com un fi en si mateix, intentant aconseguir la meta que tots participin de la xarxa i es beneficiïn d'ella.

Hi ha en aquest àmbit una curiosa coincidència d'alguns valors de la nètica amb plantejaments ecologistes. Per exemple, la urgent i prudent necessitat de pensar a llarg termini. D'aquí que la Long Now Foundation tingui com a finalitat alterar la nostra concepció del temps i que el seu principal projecte sigui construir un rellotge, el Rellotge del Llarg Ara, que simbolitzi i estimuli el pensament a terminis no immediats. L'essencial en aquest cas és posar-nos simbòlicament en sintonia amb un sentit diferent del temps: al rellotge del llarg ara, la tecnologia és eliminada del mode de temporalitat accelerada dominant en la societat xarxa i està posada al servei d'un ritme vital que ens doni una oportunitat per a la preocupació responsable, informada i meditada.

5. Elecció o barbàrie.

Di Cosmo ha expressat amb claredat la disjuntiva excloent a la que ens enfrontem: la informàtica i els ordinadors ens donen possibilitats reals de revolucionar netament la nostra forma de vida quotidiana, però és la nostra responsabilitat com a ciutadans del món elegir entre una revolució que ens pot conduir a una nova Edat Mitjana tecnològica dominada per uns pocs senyors feudals-informàtics, “que s'apropien de l'escriptura i de tot mitjà de comunicació per a recaptar impostos cada vegada que respirem”, o, al contrari, una senda que ens porti a un món més creatiu i solidari, en el que el flux lliure de la informació permeti un benefici real per a un “tots” real, on regeixi la cooperació sense barreres ni discriminacions i amb la possibilitat, base de tot veritable esperit científic, de compartir els nostres coneixements. Es tracta doncs de l'elecció d'un sistema no tancat i lliure que pugui neutralitzar el pagament de l'impost feudal monopolista sobre la informació.

Si posar en comú la informació és un punt bàsic de l'axiologia hacker, és evident que la posició mantinguda sobre les maneres correctes d'adquirir i acumular diners són netament diferents de les formes acceptades i usuals a la nostra època, on la possessió en propietat exclusiva d'aquesta informació és bàsica per a l'acumulació monetària. De fet, com ha assenyalat Linus Torvalds, l'activitat del hacker no està motivada centralment per la mera adquisició dels diners sinó per l'aspiració de crear alguna cosa que la comunitat formada pels nostres iguals consideri valuosa:

Els diners sens dubte són una cosa útil. Però la majoria estaria d'acord en què els diners per se no són el que motiva en última instància a les persones. Els diners motiven pel que comporten, és el definitiu instrument de bescanvi per a aconseguir el que realment ens interessa i preocupa. Observi's que amb els diners, generalment, resulta fàcil adquirir supervivència, encara que és molt més difícil comprar vincles socials i entreteniment.

Estem doncs davant d'una clara heterodòxia en la comunitat informàtica: una moral lliure i comunitària s'oposa a una ètica individualista extrema i propietària. No és tan sols un conflicte de valors aliè o extern a la pròpia labor informàtica. Aquí, com en altres camps, la llibertat d'investigació i les metes perseguides són centrals per al mateix desenvolupament del coneixement. El sistema Linux ha mostrat que la cooperació és possible i que els resultats obtinguts són pragmàticament correctes. No és per tant vertadera l'afirmació propietària que el codi lliure comporta desordre, il·lusió quimèrica i ineficàcia. Aquí, com al Juan de Mairena, hi cap el matís del porquer d'Agamèmnon: la veritat no és la veritat, la digui qui la digui, sobretot si aquesta veritat és d'apropiació privatista.

Els punts plantejats pels diversos sectors de la comunitat hacker demanen a crits una reflexió ètica i epistèmica. El mateix Himanen ha apuntat amb correcció que tota aproximació autèntica exigeix pensar sense presses de temps. Iniciem doncs amb urgència, però amb prudència i tranquil·litat al temps, una tasca sens dubte tan necessària en l'àmbit de l'Acadèmia com fora d'ella, vencent el risc existent en el nostre temps no sempre amable a romandre en una planura de quès que oculten gran part dels perquès. Les belles paraules de Miguel Candel en el seu penetrant treball sobre El naixement de l'eternitat apunten, amb encert, al rovell de l'ou:

L'espècie humana és un accident en la història de l'univers. La filosofia és un accident en la història de la humanitat. Podem concebre un discurs humà sense preguntes últimes. De fet el tenim ja instaurat i instal·lat en la comunicació social: un tràfic informatiu, cada vegada més unidireccional, on els missatges, estant fets d'idees, es pretenen fets de coses. On la informació recupera a marxes forçades el seu sentit etimològic de “imposició de formes” i on una allau contínua de quès sepulta irremeiablement qualsevol tímid perquè.